19 de des. 2009

Fred i calor

El fred i la neu d'aquesta setmana no només ens han enfarinat l'ànima de records tendres d'infantesa, perquè ve Nadal i tota la pesca.
Nosaltres, hem tingut el cotxe en la fredor del taller des del dimarts. Mentre el cotxe s'avorria a l'UVI, nosaltres hem pogut experimentar una altra vegada la fredor dels transports públics de la nostra ciutat. I no em referisc a la calefacció dels autobusos, que això no ve al cas. El que vull dir és que a segons quines hores als transports públics de la ciutat on vivim els falta calor, que van mig buits, eu!
I com és això? Doncs, ho pense i m'acalore, sabeu?
Resulta que el trajecte de cinc minuts de cotxe, amb la línia regular d'autobusos urbans costa vint minuts de tornada i uns quaranta-cinc d'anada. És o no és per a acalorar-se la cosa? Cal afegir, però, que els autobusos només passen cada trenta minuts. Acudir al treball et pot costar una hora i un quart, si tot va bé. Naturalment, la fredor dels autobusos és aclaparadora i els cotxes van plens de persones soles que només volen tardar cinc minuts.
Diuen, els polítics locals que manen, que tenen un projecte de TRAM (una mena de trolebús un poc modern) que s'havia d'inaugurar en 2007. Però, la gent s'ha agafat la notícia amb certa fredor, no han augmentat la freqüència dels autobusos d'ara i tampoc no acaben de creure en un trole d'un futur que mai no arriba. Ara diuen que estarà en marxa per a 2011. La bicicleta és el futur! Almenys mentre tinguem el cotxe al taller. Però aquesta setmana ha fotut un fred que pela, per a la bici.
Mentre, els altres polítics, els globals, han triat aquesta setmana tan freda per anar a un dels països més gelats del planeta, perquè no volen adonar-se que el planeta s'està escalfant.
Ahir a darrera hora de la vesprada ens van tornar el cotxe. Estem més contents que un bou brau a Catalunya!
Aquest matí, amb la fredor de la matinada, he anat a provar-lo. Li he donat a la clau i ha arrancat. Ha arrancat! És pura màgia, sabeu? Ha arrancat a la primera! Quin goig! Jo ja ho sé que amb aquest gest estic contribuint a escalfar el planeta, ja ho sé! Però arriba un punt que això del planeta ja no et dona ja ni fred ni calor, sabeu?
Per cert, sabeu que li passava al nostre cotxe? Doncs, ens va dir el mecànic que fa molt de fred i que tenia espatllats els escalfadors!
Salut i calefacció!

Nota: La imatge del TRAM l'he baixada del blog de Canto Nieto

28 de nov. 2009

Diàlegs

Ahir vam passar una vesprada agradable. A la Llotja del Cànem de Castelló, vam fruir d'una nova edició dels “Diàlegs a tres” que organitza l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En l'edició d'ahir vam comptar amb la presència de Josep Lozano, de Joan Andrés Sorribes i d'una sala d'actes plena a vessar de gent amb ganes de xarrar. I va haver-hi diàleg, a tres bandes. Els dos escriptors ens van parlar una mica de com veuen el panorama de la novel·la anomenada històrica, de la seua obra i d'allò que els empenta a escriure aquesta mena de novel.les, però de seguida van donar pas al públic que va respondre al repte. Una vesprada i una conversa agradable ja us ho he dit. Llàstima que no vaig fer fotos. Llàstima.

18 de nov. 2009

Plagis

Estic penedit de no haver-lo llegit abans, d'haver deixat passar davant una pila de llibres (alguns bastant avorrits) i no haver agafat per banda Plagis molt abans. I mira que ho sabia que era bo, que ja me n'havien parlat, però...
En fi, que ja me l'he llegit! I no puc deixar de recomanar-lo.
Per què?
Doncs perquè m'ha agradat molt. És una història explicada amb molta frescura. Tenia la sensació que era un contacontes el que m'anava referint els fets. El narrador es passa tota la història jugant amb la llengua i jugant amb els que l'escoltem, divertint-se mentre ens explica la història. I el divertiment del narrador s'encomana al lector. Això a mi em sembla genial.
Té ritme i energia. És un llibre divertit, àgil, original, actual, entretingut, intel·ligent, irònic (la ironia sempre és intel·ligent), i té un pessic d'erotisme que s'agraeix... Una història de suspens i intriga des de la primera pàgina, amb personatges que, tot i que podrien ser caricatures de falla, no ho són, són reals com la vida i te'ls podries trobar passejant per qualsevol ciutat de La Ribera, o a València, o a Terrassa, o a Ses Illes...
Parlem d'un llibre entretingut i àgil de llegir. Hi haurà qui pensarà que si és fàcil no pot ser bo. Moniato qui ho pense. Perquè ja he dit que és un llibre intel·ligent que pot parlar de la profunda complexitat de les relacions humanes, de la soledat, o del que li rote a l'autor, sense renunciar a l'humor. Per a mi, pura Literatura!
L'Urbà Lozano de Plagis diu que és un copió, però jo no ho crec, per a mi ha tret molt bona nota!

14 de nov. 2009

Premis ciutat d'Alzira

Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m'ennuie donc un peu. Mais, si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de tous les autres. Les autres pas me font rentrer sur terre. Le tien m'appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regarde! Tu vois là-bas, les champs de blé? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c'est triste! Mais tu as des cheveux couleur d'or. Alors ce sera merveilleux quand tu m'auras apprivoisé! Le blé qui est doré, me fera souvenir de toi. Et j'aimerai le bruit du vent dans le blé...”
Antoine de Saint-exupéry
Le petit Prince
Això, que ja en llegireu de cròniques sobre la nit dels premis. Crec que Esperança Camps ha estat la primera. Mercè Climent també ha matinat. Jo he posat un fragment de “Le petit Prince” perquè em fa mandra escriure i perquè jo no podria explicar millor els meus sentiments de com ho fa la rabosa. Ja res no serà igual. Estic domesticat, tu. Vaig abraçar molts amics que feia temps que no veia. En vaig conèixer d'altres que només coneixia pels blocs. I a partir d'anit estimaré el soroll del vent en el blat... Ié! Que em va agradar molt! És bonic anar a un sopar d'aquestos literaris, tu. I si t'acompanyen les persones que més estimes, més encara, i si donen un premi més encara, més encara.

6 de nov. 2009

Premi Vicent Silvestre

Estic entusiasmat! Tan alegre que no ho sé dir. Es veu que he guanyat el premi Vicent Silvestre, l'infantil dels Ciutat d'Alzira, així que estic més content que una cadernera en un card, que un gat amb dues rates, que la reina de les festes el dia de la proclamació, que un golut(llépol) en una fàbrica de caramels!
El llibre es titularà, pam dalt, pam baix: “Bernat, un científic enamorat” i el publicarà Bromera. Jo he volgut fer una història senzilla, actual i divertida, sense pretensions. Els que vulguen filar prim trobaran estratègies per millorar en habilitats socials, potser diran que amaga un exercici de reflexió sobre el valor de l'amistat, una crítica a la superficialitat del món de la publicitat i no sé quantes coses més sobre la societat que ens envolta. Tanmateix, jo crec que només és una història entretinguda d'amor contada amb humor.
Al Juvenil ha quedat finalista l'amic Joan Pla i guanyadora Maria Carme Roca.
En parlen del tema ací.
Moltes gràcies a les membres i als membres del jurat. Gràcies, de tot cor!

23 d’oct. 2009

Presentació Janxa i la pell de cocodril



Si esteu subscrits a la programació del Fòrum Babel, potser ja sabreu que l'ONG Asamanu, presente un llibre nostre:
Janxa i la pell de cocodril,
que ho fan a la llibreria Babel
i que ens han convidat a estar a la taula:
a Canto Nieto, la il·lustradora,
a Joan Pla, que n'ha fet el pròleg,
i a mi que sóc l'autor.
Naturalment, també estaran presents els membres de l'ONG Asamanu Àfrica
i, com no, el llibre.
Tot això ja ho sabeu, si teniu la programació a mà.
El que no sabreu segurament és que la presentació es farà el dimarts dia 27 d'octubre de 2009 i no el dia que estava previst.
I per això us vull informar que el dia 27 d'octubre dimarts, a les 19 hores, a la llibreria Babel de Castelló presentem llibre: Janxa i la pell de cocodril.
Au! Ja ho sabeu!
Si podeu venir, serà un plaer poder compartir una estona amb vosaltres.

22 d’oct. 2009

V Premi Vicent Marçà


Avui s'ha presentat la cinquena edició del Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà. Ho han fet Dolors Ibañez, mestra i companya de l'estimat Vicent Marçà; Joan Andrés Sorribes, escriptor i membre de la Comissió Cívica, i Miguel Ángel Mulet, regidor de cultura de l'Ajuntament de Castelló, que patrocina el premi.
Si esteu estudiant cinquè o sisè de primària en algun centre de la ciutat de Castelló de la Plana, heu de saber que teniu fins el dia 11 de novembre per inventar-vos una història i presentar-la al concurs. Si voleu més informació sobre les bases, pregunteu-li als vostres professors.
El premi: llibres!!! I la publicació del vostre conte a la prestigiosa editorial Bromera.
Ha! Què t'has cregut, morrut!

20 d’oct. 2009

Asamanu Àfrica


Asamanu Àfrica és una ONG creada a l'Alcora amb voluntat de canviar una mica el món.
Són una gent que pensen que l'educació i la cultura són les claus que obriran les portes del desenvolupament i del futur a aquelles persones que els de la societat del nord els hem furtat el passat i el present.
Alguna gent que ens dediquem a escriure, de moment Joan Josep Miralles, Ricardo Alcántara, Joan Plà i un servidor, els hem regalat un llibre, amb il·lustracions de xiquets i xiquetes de diferents escoles i de Canto Nieto. Si en venen bona cosa, i estic segur que ho faran, volen construir i posar en marxa una escola.
No cal dir res més d'ells, que ja us en feu una idea de quina mena de gent són, però si voleu esbrinar alguna altra cosa, podeu clicar ací.

13 d’oct. 2009

Bon dia


Bon dia. He estat dormint molt de temps, ja ho sé.
Primer perquè estava de vacances i em donava mandra escriure res al bloc. Després perquè al poble no tenia connexió a la xarxa. Després perquè em vaig posar a llegir les coses tan interessants que penjaven els blocs amics que vaig pensar que si no trobava quelcom ben interessant per explicar, més valia que restara en silenci.
La cosa és que m'he quedat molt de temps sense paraules o sense tenir res a dir, com si haguera estat dormint molt de temps i avui em despertara.
La cosa és que avui m'ha abellit donar senyals de vida. Tampoc no sé si continuaré, si escriuré sovint, si em tornaré a estirar a dormir una altra vegada...
Jo sóc així d'inconstant. No hauria d'haver obert un bloc, potser.
I què us volia explicar avui? Doncs, que tinc unes petites vacances i, aquest matí, com que tenim els bioritmes avesats a matinar, Canto i jo ens hem alçat d'hora, hem agafat les bicis i hem anat a veure com eixia el sol.

Al Grau, avui s'ha fet de dia.
He pensat que era una bona notícia per comunicar-vos. S'ha fet de dia, que no és cosa poca.
Això, bon dia!

23 de jul. 2009

Rossinyol perdut


Atenció a allò que escrivim al bloc. Fa dies us comentava que un rossinyol venia a despertar-me a les cinc del matí. Bo, doncs es veu que algú li ho ha dit al pardalet, o és ell qui ho ha llegit al bloc, o ves a saber. La cosa és que no li ha sabut bo, i l'animalet no ha tornat des que vaig publicar aquell post.
Des d'ací vull dir-te, estimat rossinyol, que em perdones, que sóc de la broma, jo, que no ho deia de debó, i que pots venir tantes vegades com vulgues, i a l'hora que consideres oportuna, a cantar baix de la meua finestra, d'acord?

22 de jul. 2009

Convit estiuenc de Mompó


L'amic Francesc Mompó en el seu bloc ens convida a fer un haiku amb la imatge que veieu.
Jo no en sé de poesia, però com es tracta de jugar he fet això:
Mandra d'estiu,
t'insinues a la sorra,
jo passe de tu
.

18 de jul. 2009

Parra i fum de caliquenyo


Ahir a la nit va fer molt de vent a La Plana. Avui hem encetat un dia d'aquells tan nets, sense gens de boirina, ni calitja, ni núvols, d'aquells que a poc que t'enfiles a la muntanya colombres les Columbretes. Tan clar! I a més, és dissabte!
Ja sabeu que m'agraden molt els dissabtes. Canto i jo l'hem encetat amb un bon esmorzar a l'ombra de la parra, amb pa torrat amb tomata, embotits, formatge de la terra i vi fresquet de la bota ficada a la nevera. Després, de postres, rebentat de rom (deixeu-me dir carajillo, que avui és dissabte) Doncs això, m'he fet un “carahillo” i m'he fumat mig caliquenyo (sencer m'hauria semblat un pecat massa gros i no tinc bula, jo).
Me l'he fumat a plaer, i he deixat que els granets de temps s'escorregueren entre els meus dits com la sorra del rellotge (ja ho sé que és una metàfora molt gastada, però avui és dissabte, xa!). Les volves de fum s'enfilaven amunt entre els rajos de sol que s'imposaven ufans, després d'una nit de neteja de cel i ventada, entre les fulles de la parra. Tot un espectacle de fum marmolitzat per la presencia de sol.
Ai! Fumar! Beure! Esmorzar! No fer res! Ens ho demana tant l'estiu! El temps ens prega que el deixem volar lliure com el fum del caliquenyo entre les fulles de la parra! Ens exigeix ser lliure! I jo li faig tan poc de cas!

15 de jul. 2009

Rossinyol


Al nostre barri, hi ha un rossinyol que canta molt bé. Ho sé perquè és estiu i dormim amb les finestres obertes. Tots els matins ens fa una visita per despertar-nos. És molt agradable. Llàstima que no puga comunicar-me amb ell. Li diria que ni Canto ni jo no ens posem a treballar a les cinc del matí.

3 de jul. 2009

Bona olor de llibre



Avui estic d'enhorabona.
Han arribat a les meues mans els exemplars que m'ha fet arribar l'editorial de la meua darrera novel·la El causant.

Tinc el costum d'olorar els llibres, alguns ja ho sabeu. El causant fa molt bona olor. I la gent de Perifèric edicions cuiden tant els detalls que ha quedat fantàstic, Estic molt content del resultat. La coberta ja la veieu a la imatge i a la part de darrere podeu llegir aquest text:
“Marta, una jove de quinze anys, descobreix un caixó de fusta a l'andana de sa casa amb una nota que li crida l'atenció: "El causant és Ernest Cucala". Amb aquella troballa hereta un secret que només pot compartir amb sa mare, i una dèria malaltissa per descobrir el responsable d'una mort, tan injusta com miler d'altres. Farà tots els possibles per recuperar la memòria que alguns han volgut silenciar, i ho farà sense deixar de renunciar a l'amor.”

Per si voleu tastar una mica del llibre i saber com va la cosa podeu fer-ho ací

2 de jul. 2009

Amics, mar, arròs


Ahir va ser una festa. Una colla d'amics que només ens trobem una vegada a l'any havíem quedat, com sempre fem a les primeries de juliol, en un restaurant de Benicàssim, un que està a la vora del mar, i que també és un hotel, però no vull donar mes dades que no em paguen per fer-los propaganda. Allí ens esperava un taula redona, d'aquelles que ajuden a xarrar a plaer, i un arròs amb llamàntol. Tot exquisit.
Quina manera més bona d'iniciar l'estiu que una trobada de taula i tapet! I amb una conversa d'aquelles que fan que allargues la sobretaula fins a l'hora de sopar, eh? Fantàstic! L'arròs també. I el vi del Penedés, blanc, fresc, fent-nos companyia.
I per a postres, a la nit, la nostra filla ens va regalar la notícia d'unes notes estupendes.
M'agrada tant viure!

26 de juny 2009

Gràcies pels bombons

És tan bonic poder donar les gràcies per alguna cosa! Jo avui aprofito per donar-li'n moltes a Francesc Mompó pels bombons de comentari que ha fet del meu llibre Bombons amargs al seu bloc i que podeu llegir ací.
Si heu llegit el seu apunt ja haureu vist que esmenta uns quants bons motius per poder donar-li jo moltes gràcies, no? És molt amable Francesc. I, tot i que m'està malament dir-ho, jo també estic prou orgullós de Bombons amargs, però...
Però he de dir que té una bona errada de documentació. Francesc l'haurà trobada però com que és tan bona persona no en fa esment en públic. També li dono les gràcies per això. Si ho ha d'esmentar algú, prefereixo fer-ho jo. I ho faig!
Repeteixo: El llibre Bombons amargs té una errada (com a mínim). Us convido a cercar-la. Ara bé, si la trobeu, heu de saber que jo sempre li tiraré les culpes a Marta. Després de tot, és ella qui explica la història i no en té ni idea de formulació química.

23 de juny 2009

Sense fer ganyotes i amb un somriure

Hem tornat a la biblioteca del mar. Realment és provisional. Encara estan portant llibres i tenen moltes prestatgeries mig buides (o mig plenes, segons com). Ahir no vaig fer cap ganyota. Me'n vaig adonar que hi havia més llibres en la nostra llengua. Tampoc massa, no us penseu. Però jo no me'ls acabaré. El bibliotecari va ser molt amable i em va dir que ho havia estat mirant i que miraria que li'n portaren més.
L'altra vegada, pel llibre de Sergi Pàmies no havia pogut seguir fent ganyotes i vaig haver d'abandonar la biblioteca amb un somriure. I potser gràcies a que l'altre dia vaig eixir de la biblioteca sense fer ganyotes i amb un somriure, el meu desig, de poder llegir debades en la meua llengua, s'ha acomplit o està en camí d'acomplir-se.
Per als que no l'heu llegit, el llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, acaba així: “A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig es faci mai més realitat”

19 de juny 2009

Sense fer ganyotes

Al nostre barri han posat una biblioteca provisional, una d''aquelles que només munten a l'estiu i que anomenen biblioteques del mar. Canto i jo ja l'hem visitada amb la idea de fer-ne ús.
Li vam pegar una ullada a les prestatgeries i jo me'n vaig adonar que no hi havia cap llibre en la nostra llengua. Li vaig demanar al bibliotecari.
–No, no en tenim –va fer el xic–. És que no tenen eixida, la gent no demana llibres en la llengua d'ací.
Segurament vaig fer una ganyota i el xic m'ho va notar perquè va afegir:
–Però, si vostés m'ho demanen, jo ja ho faré saber a qui mana, a veure si en porten...
–Molt bé, gràcies –vaig somriure però sense abandonar la ganyota inicial.
Vaig regirar les prestatgeries, tot preguntant-me per què no podia llegir cap llibre en la meua llengua, si s'havien pagat amb els meus imposts... En allò, amagat darrere de dos libres ben gruixuts d'aquells que es venen molt, en vaig descobrir un de xicotet i humil, avergonyit d'estar allí supose.
El vaig traure:
–Sí que en teniu un!
–Ah! –va fer el xic amb sorpresa.
Sí, era un llibre de Sergi Pàmies, tot un èxit de vendes en català, de fa tres anys: Si menges una llimona sense fer ganyotes.
Naturalment el vaig agafar en préstec.
El bibliotecari va somriure cofoi i jo vaig eixir de la biblioteca del mar sense poder fer ganyotes, amb la sensació estranya d'haver-me empassat una llimona agra.
No ho sé. Quines coses!

13 de juny 2009

Poemes de butxaca


A la fira del llibre de València, Canto i jo ens vam comprar un llibre ple de música. Poemes de Butxaca, de Fina Girbés, il·lustrat amb molta tendresa per Montse Ginesta. Ni Canto ni jo, no el volem guardar a la prestatgeria perquè així el podem escoltar sempre que ens done la gana, que és molt sovint. Un dia una mica, un altre dia un tastet, un altre dia un altre poquet. És un llibre que te'l pots beure tot d'un glop, si tens molta sed; o li pots anar fent xarrupadetes discretes, si no estàs assedegat però estàs cansat i vols que t'alegren la vida.
Diu a la cara B d'aquest llibre tan musical: “Dins d'una butxaca caben coses menudes...” És cert. Caben coses menudes, però, Fina té un vestit ple de colors amb moltes butxaques (que nosaltres li l'hem vist), i tot i que les butxaques del vestit de Fina són butxaques i no sacs, a les de Fina Girbés hi caben (per art de màgia) coses molt grans. El seu llibre ve carregat de felicitat, de senzillesa, de ritme, d'energia, de sons, de sorollets, d'emocions, de somriures, de somnis..., de vida, de molta vida.
Gràcies Fina.

12 de juny 2009

Com l'angèlica


L'angèlica és un instrument que va desaparèixer. He de reconèixer, però, que abans de llegir-me el llibre de Ramon Guillem, Com l'angèlica, no n'havia sentit parlar mai.
Es veu que era un instrument de corda molt difícil de tocar i que tenia per costum anar a contratemps de la resta de l'orquestra. Segons Guillem la poesia, l'art, és una determinada forma d'angèlica: “Potser l'instrument musical de l'angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins”
És un llibre que, més que un dietari, és un camí de vida: “Perquè les tempestes d'estiu -com tantes d'altres- són només un camí cap a la calma”. Ramon ha bastit un llibre carregat de bellesa, d'art, d'emocions. Com l'angèlica.

6 de juny 2009

Avui és dissabte

Avui és dissabte i tinc hores la gana per fer un post, un apunt, en condicions, sense presses. Així que la manca de temps no és excusa.
Hi ha qui diu que per mantenir el bloc com cal s'ha d'escriure tots els dies, hi ha qui requesta que amb una vegada a la setmana n'hi ha prou...
Jo me n'adone que potser no sóc un bon mantenidor de bloc. No sóc constant, ni periòdic, ni done notícia de les coses que passen, ni res... No tinc un bloc, tinc un cul de sac i a més foradat.
Aquesta setmana per posar un cas, us haguera pogut ficar al dia de moltes coses:
1. Els diàlegs a tres que va organitzar l'AELC ací a Castelló, amb la participació de Matthew Tree i de Carles Bellver (molt bé els dos, tu; van estar xarrant entre ells amb una naturalitat d'enveja i explicant coses molt interessants sobre l'ofici d'escriure, van saber donar pas al públic en el moment oportú i ens ho vam passar molt bé; i encara ens vam fer una cervesa i vam acabar de buscar camins per arreglar aquest destarifo de país; una vesprada xula).
2. Us haguera pogut informar també que no ha acabat de ploure a La Plana, només quatre gotes, més fang que no una altra cosa, els cotxes s'han quedat tots bruts i emblanquinats, com sol estar el meu habitualment.
3. Us podria haver dit que anit es van lliurar els premis Samaruc (l'enhorabona a Manel Alonso i a Salvador Damià).
4. També us podria haver explicat que estic molt content, però molt, eh?, per la crítica que ha fet J. Ricart al meu llibre “Els pirates no ploren” i que podeu llegir en el darrer número de Lletres Valencianes...
Però, no ho he fet. És que molts dies no tinc ganes d'escriure res. D'altres sí que tinc idees, però me les aguante a dins i decideixo no bolcar-les. El problema és que la majoria de les vegades acabe escrivint el primer que em ve al cap sense cap senderi. Com avui.
Llavors, me n'adone que, segons com, paga la pena no dir res si no tens ganes de dir res, i que es quede el bloc sense emblanquinar, tu! La meua àvia només emblanquinava el mas una vegada a l'any i la casa aguantava perfectament.
No sé si avui tinc alguna cosa a dir... Potser, en tot cas, com que tinc temps i ja m'he posat, us diré que és dissabte i me'n vaig al mercat. La meua filla m'ha demanat arròs al forn. Ja escriuré alguna cosa de pes, un altre dia, tu.
Avui l'arròs té preferència. Ho tinc clar!

29 de maig 2009

Final de temporada amb Gallina


Hem posat fi a la temporada. A la de promoció dels llibres per les escoles, s'entén. Ara sí que podem dir que hem acabat els “bolos”, les actuacions, les visites d'autor a centres, les animacions lectores..., digueu-ho com vulgueu. Ahir per la vesprada vam fer la darrera. I ho vam fer amb un llibre carregat de marxa i de felicitat per a nosaltres: El rap de la gallina Carolina. I va ser en un centre especial també. És una escola que porta el nom de l'estimat amic i poeta que mai no oblidarem Manel Garcia i Grau.
Una bona manera de posar-hi punt i final a la temporada d'enguany, no? Amb marxa, felicitat i memòria.

18 de maig 2009

Mario Benedetti


Ha mort Mario Benedetti. No sé si ho va dir exactament així, per això no pose les frases entre cometes, però crec que, pam dalt pam baix, va dir:
Desgraciadamente a los que están en el poder les importa poco la cultura. Nunca se ha hecho una revolución con un poema.
Benedetti tenia raó i les seues paraules valien per a l'Uruguai i per al nostre país, també. Així i tot, no tenim una altra força que la paraula, Mario, i continuarem gastant-la. La teua inclosa, amb el teu permís. Encara que la teua siga paraula d'amor.

16 de maig 2009

Camí d'amor

Ah! L'amor! Hi ha alguna cosa que faça més belles les persones que l'amor? No! L'amor és el motor, l'acció, el camí de la vida. És tan fort l'amor que tot ho pot, tot! I si no us ho creieu, podeu llegir la darrera novel·la de Francesc Mompó Camí d'amor de Perifèric edicions. Una vertadera història d'amor, sense complexos. No una novel·la rosa, no. Una història d'amor. Punt. Us agrada Jane Austen? Si és així, us agradarà la novel·la de Mompó, segur. També és cert que jo sóc un romàntic de mena, però n'estic ben orgullós de ser-ho. Eh?
Gràcies per aquesta història, Francesc.

10 de maig 2009

llibres i merda


Ja hem acabat, de moment, els bolos de Sants Jordis. Em queden alguns centres, però la marató forta ja l'hem passada. Molts quilòmetres, moltes escoles, molts xiquets i joves. Sempre és un plaer visitar centres i rebre resposta dels lectors i lectores. Perquè ens ensenyen moltes coses i nosaltres mirem d'incorporar-les a l'ofici d'escriure i de dibuixar (en el cas de Canto, és clar).
Ara que vull fer la crònica, són moltes les imatges que em volten pel cap. Potser, si tinc temps i ganes, us n'aniré explicant alguna. Avui us en relataré una que jo mateix vaig provocar.
Ja sabeu que la llengua no té os i la meua és més flexible que cap de les que conec; que sóc un bocamoll, eu!; que sempre acabe dient la primera cosa que em ve al cap i normalment mai no és la més assenyada. M'explicaré.
Un jove de dotze anys em va preguntar que com em sentia després d'haver acabat un llibre. Fins a ací tot normal. Però jo la vaig cagar!
Li vaig contestar, sense pensar-ho, que era una sensació semblant a una bona cagada. Els mestres em van mirar amb cara de no ho sé dir, i jo em vaig quedar palplantat escoltant les meues paraules com si fóra un altre qui les haguera pronunciades. Vaig voler aclarir-ho, però ja sabeu que la merda quan més la remenes més pudor fa: “Vull dir que... -vaig dir-, és una sensació com de buidor perquè has deixat anar alguna cosa que portaves a dins..., i al temps és una sensació molt plaent, com d'alliberament..., vull dir que em quede molt bé quan escric i ..., xa!”
El jove va dir: “ah!” I jo vaig dir: “no hi ha més preguntes?”
He pensat en aquest cas i pegant-li voltes a la primera eixida que vaig tenir, potser, si quan acabe d'escriure em quede com havent cagat, llavors..., allò que escric és com una merda?
No ho sé! Però, ara ja està dit i per si això no fóra prou, escrit!
Ai, que a gust m'he quedat!
Salut i bon cagar!
Nota: La il.lustració és de Canto Nieto, del llibre: Jaume el gos, i l'humà rabiós.

29 d’abr. 2009

Una vesprada al terrat

Demà dijous, és el darrer dia del mes de les lletres. El mes d'abril, segons diuen. Demà, doncs, Canto i jo ens l'agafarem de festa també, per celebrar-ho. De bon matí baixarem a La Safor a fer unes animacions lectores. Després anirem al Camp del Túria i per la vesprada a la ciutat de València, a prendre el sol al terrat.
És una manera de parlar i avant, el que vull dir és que a les 19'30 hores tinc una cita amb Joan Pla i els que vulgueu venir al Terrat de l'OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània) sereu benvinguts i benvingudes. És un acte que organitza l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). Parlarem de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) que és el que mirem de fer els dos en les nostres hores lliures (en el cas de Joan, a temps complet, perquè ja sabeu que està jubilat) i també parlarem de DOUH (Dèries i Ocurrències d'Última Hora). M'encanten les sigles!
Si us voleu acostar serà un plaer compartir el terrat amb vosaltres.

23 d’abr. 2009

Joan Pla i el dia del llibre


Ja us he dit que avui era festa, així que en faig dos de posts. Us volia dir que m'he acabat Pou sense fons on the rocks, de Joan Pla. M'ha recordat la primera novel·la de Joan, la mítica Mor una vida, es trenca un amor. En Pou sense fons Joan juga amb eros i tanatos tal com ho feia en Mor una vida... La mort present, dura, punyent, inesperada. L'amor difícil, amb triangle, perquè no falte de res. Una bona història que t'arrossega en una lectura trepidant que no pots deixar, que fa que et begues la novel·la d'una sola glopada. Això sí, no espereu flors i violes. Joan reflecteix un món que de vegades alguns volem no veure però que el tenim al costat de casa, per més incòmode que ens semble, per més que vulguem fer l'estruç i amagar el cap a sota de la terra. Si és difícil conduir una moto anant torrat, conduir la nostra vida sencera encara deu ser més complicat. Joan ens regala una reflexió final: “...no entén la raó de la vida, la seva lògica, sí és que en té. Tot i que la vida és un etern imprevist, un etern recomençar cada dia. Però cal ser com les ones del mar. Que s'estavellen contra les roques i tornen a començar”.
Una lectura recomanable per al Sant Jordi d'enguany, mira.

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi.
Jo he demanat moscós. És un dia d'aquells que els funcionaris ens podem demanar per a fer a resoldre els nostres afers. Estic de festa com si diguérem. És que ací, a Castelló el Sant Jordi no se celebra massa la veritat. Canto i jo sí que el celebrem. Ens regalem llibres i flors i besos. Eixes coses dels enamorats, ja sabeu de que va això.
La cosa és que tinc festa i aprofite per escriure al bloc, de bon matí. Després marxarem a Les Coves a visitar els xiquets i les xiquetes de l'escola que s'han llegit llibres nostres i celebrarem el dia del llibre amb ells també. Xulo. Molt xulo el que ens espera en aquest dia de festa.
Salut i bones lectures!

18 d’abr. 2009

Llibres i més llibres


Ai! El mes dels llibres ja està ací. Fins ara, amb allò de les vacances escolars no ens n'hem adonat massa, però avui hem pegat una miradeta al calendari i ens esperen unes setmanetes d'aquelles que cal nugar ben curtes si no volem que s'esveren. Fires dels llibres (a Vinaròs, a Moncofa, a Castelló de la Plana, a València...), visites escolars a cinquanta col·legis i la mare, presentacions de llibres, xarrades sobre coses d'aquestes... Uf!
Ara, us he de confessar que a mi les visites a les escoles m'encanten. És una de les coses més xules d'aquest vici d'escriure que tinc, eh? Els xiquets i les xiquetes no tenen pèls a la llengua i ens diuen sense embuts allò que els agrada i allò que no, amb sinceritat. Ens ho fan passar molt bé i ens ensenyen molt, però molt, eh? Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres suggeriments.
Ens espera un més angoixant, sí, però també encantador.

14 d’abr. 2009

Himnes

No és la muixeranga, ja ho sé. Però, avui és 14 d'abril i he de reconèixer que també m'agrada aquesta música.

7 d’abr. 2009

Premis Vicent Marçà

Avui es fa el lliurament de la quarta edició dels premis de Narrativa Escolar Vicent Marçà. Han participat 31 centres de la ciutat de Castelló, s'hi han presentat 560 xiquets i xiquetes. 560 joves escriptors que han decidit fer-ho en la nostra llengua. Molts d'ells veuran, gràcies a aquest premi, la seua primera obra publicada, i per una editorial de veritat: l'editorial Bromera.
En l'acte de lliurament, l'escriptor Vicent Pallarés farà esment de la figura de l'escriptor Vicent Marçà, el grup de teatre “L'enfilat” representarà: “46 contes i un gelat”, també podrem fruir amb l'actuació musical del grup instrumental del CEIP Herrero. I més coses!
Tot serà a les 19'30 hortes al Teatre Principal de Castelló.
Vicent, on siga, estarà content.

3 d’abr. 2009

Salut, festa i bones lectures


Aquest diumenge, si esteu per Castelló i no teniu res millor a fer, jo us aconselle que us passeu pel Parc Ribalta. Sempre és un parc bonic per passejar-lo, de veritat.
De fet, quan era menut i em baixaven a Castelló per alguna cosa, no volia tornar al poble si abans no hi passàvem. Recorde els viatges a Castelló amb dos rituals que es feien necessaris: la compra d'un TBO i donar de menjar els ànecs de l'estany del Parc. Així, des de ben menut, la lectura i el Parc Ribalta de Castelló, per a mi sempre han estat lligats. I he de reconèixer que de gran, he sovintejat l'ombra dels seus arbres i m'hi he empassat novel·les senceres o, fins i tot, temaris d'oposicions. S'hi està tan fresquet a l'estiu!
I ara resulta que la Festa per la llengua d'enguany de les nostres comarques s'hi fa allí. Quin goig!
Us recomane que us passeu, perquè la festa s'ho val i l'entorn també. I enguany, ja ho sabeu, les trobades estan dedicades al vici de llegir, així que...
Si us passeu, podreu gaudir d'un munt d'actuacions, d'una pila de bons tallers i, a banda, si us ve de gust, Joan Pla i jo mateix hi serem a la parada de l'Associació d'Escriptors per xarrar amb vosaltres, o per signar-vos llibres, o pel que siga.
I també hi ha paella i cinquanta coses més.
Jo crec que és una manera molt bonica de passar un matí de diumenge, si més no, per a mi.
Salut, festa i bones lectures.




Nota: La il.lustració és de Canto Nieto

2 d’abr. 2009

Dia de llibres

Avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil, per commemorar l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen. Potser és una bona data per portar els nostres fills i filles a la biblioteca, a la llibreria, o a la prestatgeria on tenim els llibres de casa... Un bon dia per triar-ne un, i llegir-lo conjuntament. (Si sou xiquets o xiquetes mireu de fer el mateix amb els vostres pares i mares). També podeu tirar mà del conte La xiqueta de les històries, obra de l’escriptor Francesc Gisbert, il·lustrat per Ramon Pla i que va acompanyat per una guia d’activitats feta per Anna Ballester. Ho ha publicat la Fundació Bromera per al foment de la lectura. Podeu fer moltes coses avui... Però, potser és millor fer-ho cada dia de l'any i dedicar el dia 2 d'abril a passejar per la platja, simplement. Ja veureu com la mar us explica una bona història, també.
Nota: Si no hi ha mar on vius pots passejar per on et vinga de gust, això sí, acompanyat i acompanyada, eh?

1 d’abr. 2009

Marxa triomfal

Quan acabes de llegir El músic del bulevard Rossini, darrer llibre de Vicent Usó, amb el que va quedar finalista del Premi Sant Jordi 2009 i que presenta avui a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, sents des de dins dels budells cap a fora una música com aquesta:

Importància dels principis

“-Es diu Una petita serenata nocturna...
-No ho sabia, senyor.
-La va escriure un compositor que es deia Wolfgang Amadeus Mozart. Per desgràcia, no la conservem sencera. N'hem perdut un moviment, dels cinc originals. N'has sentit parlar de Mozart?
-Crec que em sona.”

El llibre: El músic del bulevard Rossini podria començar així o de cinquanta maneres més. Però no ho fa. Perquè Vicent Usó sap molt bé de la importància de les primeres frases i ha triat un altre principi. Comença així:
Al final de la vesprada, el músic ambulant del bulevard Rossini copsarà per fi la immensa magnitud del seu error. Fa uns instants que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l'ímpetu de les converses als cafés i que sumeix els vianants en un sopor malenconiós
Avui, a les 19 hores, el presenta a la llibreria Babel de Castelló i jo tindré el goig de compartir taula amb ell.

26 de març 2009

El causant

Ja he vist l'aspecte de la meua nova novel·la: El causant, de Perifèric Edicions. Us el presente. Espere que us agrade tant com a mi. Diuen, a l'editorial, que falta molt poc perquè el llibre estiga a les llibreries. Ja tinc ganes de tocar-lo i d'olorar-lo.

14 de març 2009

Un dia redó

Ahir va ser un dia redó. Hi ha coses que no us explicaré, però.
Només heu de saber que vam estar a una escola, la Pius XII de Vila-real, que ens van tractar de meravella unes persones de sisè curs que s'havien llegit “Thora i l'anell de la Sort” i que ens van fer una bateria de preguntes ben interessants, que ja els agradaria a molts periodistes.
Després, encara vam fer una passejada per Vila-real, tot contemplant la seua nova plaça major, em reserve, però, l'opinió envers el gust estètic de qui l'ha dissenyada.
I encara vam fer un café amb Gabi, un amic que feia anys que no vèiem i que ens va explicar com és la vida d'un reporter en un país en guerra i moltes altres coses que no ve al cas exposar.
I encara vam passar per la secció infantil de la Biblioteca Pública de Vila-real i vam fruir amb les meravelles de novetats que hi tenen.
I encara ens vam poder omplir de goig amb la Presentació Mundial (com va dir l'autor) del Músic del Bulevard Rossini, feta amb un mestratge exquisit entre la periodista Anna Artero i l'autor mateix, l'amic Vicent Usó.
I encara, amb aquell regust literari, vam sopar amb els amics un fricandó per a xuplar-se els dits que va fer Asun, l'amfitriona. I ens va donar la recepta, amb secret inclòs.
I avui comencen les festes a Castelló, el poble que m'acull des de fa tants anys i que considere meu. Va ser o no, un dia redó, eh?
Ah! per cert, El Músic del Bulevard Rossini, el llibre de Vicent Usó que Anna Artero va presentar ahir, sona així:

13 de març 2009

El músic del bulevard Rossini


M'acabe de llegir El músic del bulevard Rossini de Vicent Usó, finalista del premi Sant Jordi de 2009. Comença d'aquesta manera:
“Al final de la vesprada, el músic ambulant del bulevard Rossini copsarà per fi la immensa magnitud del seu error. Fa uns minuts que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l'ímpetu de les converses als cafés i que sumeix els vianants en un sopor malenconiós".
És una novel·la que plou i fa ploure el cos i l'ànima. És una història tendra i nostàlgica, narrada a ritme de mascletada carregada amb l'emoció de l'amor i la força de la denuncia de la injustícia social. S'ha de llegir amb els sis sentits: Sis, perquè son ben presents els cinc que coneixem, i un altre que mou l'ànima i el cos i que, com haureu comprovat, és present des de la primera paraula.
Es presentarà aquesta vesprada a la llibreria Ausiàs March de Vila-real, a les 19,30 hores.

12 de març 2009

La natura és dona


Diumenge passat, dia 8 de març, Canto, Alba i jo, vam anar a buscar espàrrecs, tan masculins, ells!
La veritat és que encara estan escassos per l'Alt Maestrat, i en vam trobar pocs. Per a fer una truita i prou.
Ara que, en lloc dels espàrrecs, la natura ens va oferir un munt de violetes.
Moltes violetes, tan morades, elles!
Això em fa pensar que la natura és dona, i feminista! I que, el dia 8 de març, és el que tocava trobar, violetes i no espàrrecs.
Així que en vaig collir unes poques i li les vaig regalar a la meua filla.
Quina sort!

23 de febr. 2009

Presentació de Pirates a Gandia (més)

Si voleu veure un fragment de la presentació del llibre "Els pirates no ploren" a Gandia , podeu fer una ullada a aquest video.
Jo, promet, sense massa garanties, però, no parlar tan de pressa en un futur.

15 de febr. 2009

Dissabte a La Safor

Ahir vam estar a La Safor, passant per La Valldigna. Tan verdes, sempre!
Vam presentar “Els pirates no ploren", a la seu de la Mancomunitat, a Gandia. També vam explicar contes per als xiquets que van venir i vam signar una pila de llibres.
Tot va ser un plaer.
I encara, per a acabar d'adobar la cosa, vam compartir taula amb uns amics. Aconsellats per Vicenta Palanca vam dinar un arròs caldós amb gambes i calamars per a xuplar-se els dits.
Per completar la festa del dissabte, també ens vam endur les dentetes llargues quan l'amic Pep Moscardó ens va dir que ja havia anat unes quantes vegades a collir espàrrecs. Nosaltres, ací, al nord, encara no ho hem intentat. Encara no fa prou bon temps. És tan llarg com una botifarra aquest país nostre!
Parlant de botifarres, també ens vam endur el cotxe carregat amb un conte de botifarres, originari de Pego, explicat per l'amic Gabriel Sendra, i unes jugarotes d'espasa amb el cavaller Guillem, i un munt de somriures de la bellíssima Aitana.
Com veureu va ser un dissabte perfecte.
Per a repetir, eu!

11 de febr. 2009

Pirates a La Safor


Aquest dissabte, dia 14 de febrer, a les dotze del migdia, a la seu de la Mancomunitat de Municipis de La Safor, Canto i jo, en companyia de l'editora de Bullent, Núria Sendra, i de Salvador Blasco, president de la Mancomunitat, presentarem el llibre: Els pirates no ploren, amb el que vaig guanyar la darrera edició del Premi Carmesina. Més informació sobre l'acte la podeu trobar ací.

10 de febr. 2009

Lladres

Si algú m'haguera dit que una cosa tan dura com va ser el setge a Leningrad es podia tractar amb aquesta dosi d'humor i tendresa, li hauria dit que s'havia tornat boig. I m'hauria equivocat. Aquest llibre ho fa.
També hi ha la dosi necessària d'horror, és clar. No es pot evitar explicant el que explica. Però l'autor no s'hi recrea una vegada que ja ens ha fet veure les coses. Com s'agraeix!
La lectura de “Ciutat de lladres” ha estat trepidant, reconfortant i seductora.
Li estic molt agraït a Canto per haver-me regalat aquest llibre.
M'encanta que a un parell de persones els puguen passar tantes coses amb l'excusa de buscar una dotzena d'ous. No havia llegit res de David Benioff, però repetiré.

2 de febr. 2009

papers


Avui és dilluns. He tingut la sort de tornar a la feina. Però tinc la taula plena de papers i m'he sentit angoixat. Ja veus tu quina cosa!
L'altre dia a la tele vaig veure un xicot amb síndrome Down, amb la taula més plena que la meua. Estava posant cartes en sobres, sense parar i un periodista, amb el micròfon carregat, li va disparar:
-Caram! Quanta feina, tens!
-No es pense -va contestar ell, sense deixar d'ensobrar i sense mirar el periodista que feia més nosa que una altra cosa-. No és pense, només son papers!
Només són papers! Quantes coses hem aprendre encara! Quantes!

30 de gen. 2009

Memòria



Avui fa 67 anys que van afusellar Tomàs Puchol. A la sentència que el condemnava a mort van posar que era culpable d'adhesió a la rebel·lió. Ell sempre va estar fidel al govern legítim de la República. Va defensar la llibertat fins a la mort. I encara queden persones que diuen que fer memòria es tornar al passat.
Canto m'ha regalat un dibuix, que podeu trobar al seu bloc, per fer memòria també de la mort injusta del meu avi i de tants altres...
SALUT i MEMÒRIA!

25 de gen. 2009

Una d'Ibers

Quan no podem saber què va passar, tenim llibertat total per inventar-ho, no?
Això fa Teresa Broseta al seu darrer llibre (pel que jo sé) Ayrin de les Alcusses, que ha publicat amb Brosquil Edicions. Una història amb la que va optenir el Premi de Narrativa de la Ciutat de Sagunt l'any 2008, ambientada entre el Pla de les Alcusses i La Vall de l'Alforí al segle IV a. C.
Si us interessen les històries que parlen d'éssers humans a qui els desborda la passió, llavors us enganxarà Ayrin de les Alcusses, com m'ha passat a mi.
Una lectura del tot recomanable.

21 de gen. 2009

Poesia i Manel Garcia Grau


Al Bloc de Joan Andrés Sorribes he pogut llegir que l'Associació Adall de Castelló està organitzant un seguit d'actes en homenatge a l'amic Manel Garcia Grau. Des d'ací vull també sumar-me a la difusió d'aquests actes. Avui dia 21 de gener a les 20 hores al Casino Antic de Castelló, alguns poetes i escriptors de Castelló recitaran poemes de Manel. Jo no m'ho vull perdre. Si voleu més informació sobre el cicle complet, la podeu trobar ací.

6 de gen. 2009

Mil sols esplèndits


Com es veu el món des de dins d'un burka? Jo crec que la finestreta que els deixen per respirar una mica, deu ser com les reixes d'una presó, però que la portes sempre amb tu.
Aquestes vacances he acabat de llegir “Mil sols esplèndids”. Me l'ha deixat la meua amiga Esther. La veritat és que ha estat un llibre ben aprofitat perquè l'hem llegit tota la colla. M'agrada compartir els llibres i no crec que el món editorial se'n resentisca per això no? A mi m'ha tocat dels últims, és per això que he tardat tant en llegir-lo. Però l'espera ha pagat la pena. Dur, eh? Molt dur això que algú et recorde que hi ha països on una dona té menys valor que un gos. Un llibre dedicat a les dones, que poden llegir els homes. Jo encara diria més: un llibre que hauríem de llegir els homes, tots els homes! Aturem ja la violència contra les dones!!
Khaled Hosseini deixa, al final, un fil prim d'esperança, teixit més amb l'empenta i el valor de les dones, que amb la confiança en la justícia del futur.
Brinde amb la darrera copa de les festes, per la valentia de les dones i condemne per sempre més la covardia violenta d'alguns homes (massa, dissortadament).
Si encara no ho heu fet, us en recomane la lectura.

5 de gen. 2009

Bolets i Bromera

Aquest ha estat un bon any per als bolets. N'hem collit des del mes d'agost. Dissabte encara vam fer una incursió al bosc i vam trobar uns fredolics i unes llenegues. No gran cosa, la veritat, però prou per fer una sopa que vam degustar en companyia dels amics.
Jo vaig ser l'encarregat de fer-la. Mentre la regirava, li pegava voltes també a l'embolic que s'ha generat entre l'AELC i Bromera. No sé per què...
D'una banda, sóc soci de l'AELC des de fa nou anys per amistat personal amb l'amic Manel Garcia Grau. Mai no he pertangut a cap junta directiva, però la meua relació amb els membres que conec al si de l'associació sempre ha estat bona. He fet bons amics a l'AELC.
Pel que fa al món editorial valencià, només puc parlar bé de la gent que conec, sempre m'he trobat amb persones honrades que miren per la seua llengua i pel seu país, i que han fet el possible per ajudar-me a créixer com a persona i com a escriptor. Els estic molt agraït a tots i a totes. Crec que les editorials valencianes, al menys les que jo conec, fan més del que poden per mantenir viva la lletra impresa en la nostra llengua al nostre país. Jo no estic per la labor d'iniciar una guerra amb cap d'elles, amb cap! Amb la misèria en la que ens toca viure, encara com, fan el que fan!
Mentre pensava en tot plegat la sopa començava a bullir. Algú va dir: cal traure la bromera. Però jo m'hi vaig repensar. La bromera l'havien feta els bolets i els bolets els havíem collit nosaltres. No em va donar la gana de traure la bromera, vaig preferir deixar-la bullir amb la resta de la sopa. Una sopa pobra, si voleu; de fet, només hi vam posar una ceba, unes pataques, una carabassa, oli, pebre i sal, a banda dels bolets i l'aigua, és clar.
És pobra la nostra sopa, potser. Però, si no la fem nosaltres, no la farà ningú.
I sabeu què? Que ens va eixir molt bona la sopa de bolets, amb Bromera i tot, i en vam fruir.
No sé per què escric aquest post, ni tampoc sé molt bé què vull dir, però ja està fet, o dit.

3 de gen. 2009

Domadora de mar a la tele

Sempre és un bon consell apagar la tele i agafar un llibre, en aquest cas Manel Àlamo, d'infoTV, n'aconsella un meu i de Canto. I ho fa per la tele. M'agrada una cadena que de tant en tant recomana apagar la televisió. Sí senyor! Gràcies.