26 de juny 2009

Gràcies pels bombons

És tan bonic poder donar les gràcies per alguna cosa! Jo avui aprofito per donar-li'n moltes a Francesc Mompó pels bombons de comentari que ha fet del meu llibre Bombons amargs al seu bloc i que podeu llegir ací.
Si heu llegit el seu apunt ja haureu vist que esmenta uns quants bons motius per poder donar-li jo moltes gràcies, no? És molt amable Francesc. I, tot i que m'està malament dir-ho, jo també estic prou orgullós de Bombons amargs, però...
Però he de dir que té una bona errada de documentació. Francesc l'haurà trobada però com que és tan bona persona no en fa esment en públic. També li dono les gràcies per això. Si ho ha d'esmentar algú, prefereixo fer-ho jo. I ho faig!
Repeteixo: El llibre Bombons amargs té una errada (com a mínim). Us convido a cercar-la. Ara bé, si la trobeu, heu de saber que jo sempre li tiraré les culpes a Marta. Després de tot, és ella qui explica la història i no en té ni idea de formulació química.

23 de juny 2009

Sense fer ganyotes i amb un somriure

Hem tornat a la biblioteca del mar. Realment és provisional. Encara estan portant llibres i tenen moltes prestatgeries mig buides (o mig plenes, segons com). Ahir no vaig fer cap ganyota. Me'n vaig adonar que hi havia més llibres en la nostra llengua. Tampoc massa, no us penseu. Però jo no me'ls acabaré. El bibliotecari va ser molt amable i em va dir que ho havia estat mirant i que miraria que li'n portaren més.
L'altra vegada, pel llibre de Sergi Pàmies no havia pogut seguir fent ganyotes i vaig haver d'abandonar la biblioteca amb un somriure. I potser gràcies a que l'altre dia vaig eixir de la biblioteca sense fer ganyotes i amb un somriure, el meu desig, de poder llegir debades en la meua llengua, s'ha acomplit o està en camí d'acomplir-se.
Per als que no l'heu llegit, el llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, acaba així: “A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig es faci mai més realitat”

19 de juny 2009

Sense fer ganyotes

Al nostre barri han posat una biblioteca provisional, una d''aquelles que només munten a l'estiu i que anomenen biblioteques del mar. Canto i jo ja l'hem visitada amb la idea de fer-ne ús.
Li vam pegar una ullada a les prestatgeries i jo me'n vaig adonar que no hi havia cap llibre en la nostra llengua. Li vaig demanar al bibliotecari.
–No, no en tenim –va fer el xic–. És que no tenen eixida, la gent no demana llibres en la llengua d'ací.
Segurament vaig fer una ganyota i el xic m'ho va notar perquè va afegir:
–Però, si vostés m'ho demanen, jo ja ho faré saber a qui mana, a veure si en porten...
–Molt bé, gràcies –vaig somriure però sense abandonar la ganyota inicial.
Vaig regirar les prestatgeries, tot preguntant-me per què no podia llegir cap llibre en la meua llengua, si s'havien pagat amb els meus imposts... En allò, amagat darrere de dos libres ben gruixuts d'aquells que es venen molt, en vaig descobrir un de xicotet i humil, avergonyit d'estar allí supose.
El vaig traure:
–Sí que en teniu un!
–Ah! –va fer el xic amb sorpresa.
Sí, era un llibre de Sergi Pàmies, tot un èxit de vendes en català, de fa tres anys: Si menges una llimona sense fer ganyotes.
Naturalment el vaig agafar en préstec.
El bibliotecari va somriure cofoi i jo vaig eixir de la biblioteca del mar sense poder fer ganyotes, amb la sensació estranya d'haver-me empassat una llimona agra.
No ho sé. Quines coses!

13 de juny 2009

Poemes de butxaca

A la fira del llibre de València, Canto i jo ens vam comprar un llibre ple de música. Poemes de Butxaca, de Fina Girbés, il·lustrat amb molta tendresa per Montse Ginesta. Ni Canto ni jo, no el volem guardar a la prestatgeria perquè així el podem escoltar sempre que ens done la gana, que és molt sovint. Un dia una mica, un altre dia un tastet, un altre dia un altre poquet. És un llibre que te'l pots beure tot d'un glop, si tens molta sed; o li pots anar fent xarrupadetes discretes, si no estàs assedegat però estàs cansat i vols que t'alegren la vida. Diu a la cara B d'aquest llibre tan musical: “Dins d'una butxaca caben coses menudes...” És cert. Caben coses menudes, però, Fina té un vestit ple de colors amb moltes butxaques (que nosaltres li l'hem vist), i tot i que les butxaques del vestit de Fina són butxaques i no sacs, a les de Fina Girbés hi caben (per art de màgia) coses molt grans. El seu llibre ve carregat de felicitat, de senzillesa, de ritme, d'energia, de sons, de sorollets, d'emocions, de somriures, de somnis..., de vida, de molta vida. Gràcies Fina.

12 de juny 2009

Com l'angèlica

L'angèlica és un instrument que va desaparèixer. He de reconèixer, però, que abans de llegir-me el llibre de Ramon Guillem, Com l'angèlica, no n'havia sentit parlar mai.
Es veu que era un instrument de corda molt difícil de tocar i que tenia per costum anar a contratemps de la resta de l'orquestra. Segons Guillem la poesia, l'art, és una determinada forma d'angèlica: “Potser l'instrument musical de l'angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins” És un llibre que, més que un dietari, és un camí de vida: “Perquè les tempestes d'estiu -com tantes d'altres- són només un camí cap a la calma”. Ramon ha bastit un llibre carregat de bellesa, d'art, d'emocions. Com l'angèlica.

6 de juny 2009

Avui és dissabte

Avui és dissabte i tinc hores la gana per fer un post, un apunt, en condicions, sense presses. Així que la manca de temps no és excusa.
Hi ha qui diu que per mantenir el bloc com cal s'ha d'escriure tots els dies, hi ha qui requesta que amb una vegada a la setmana n'hi ha prou...
Jo me n'adone que potser no sóc un bon mantenidor de bloc. No sóc constant, ni periòdic, ni done notícia de les coses que passen, ni res... No tinc un bloc, tinc un cul de sac i a més foradat.
Aquesta setmana per posar un cas, us haguera pogut ficar al dia de moltes coses:
1. Els diàlegs a tres que va organitzar l'AELC ací a Castelló, amb la participació de Matthew Tree i de Carles Bellver (molt bé els dos, tu; van estar xarrant entre ells amb una naturalitat d'enveja i explicant coses molt interessants sobre l'ofici d'escriure, van saber donar pas al públic en el moment oportú i ens ho vam passar molt bé; i encara ens vam fer una cervesa i vam acabar de buscar camins per arreglar aquest destarifo de país; una vesprada xula).
2. Us haguera pogut informar també que no ha acabat de ploure a La Plana, només quatre gotes, més fang que no una altra cosa, els cotxes s'han quedat tots bruts i emblanquinats, com sol estar el meu habitualment.
3. Us podria haver dit que anit es van lliurar els premis Samaruc (l'enhorabona a Manel Alonso i a Salvador Damià).
4. També us podria haver explicat que estic molt content, però molt, eh?, per la crítica que ha fet J. Ricart al meu llibre “Els pirates no ploren” i que podeu llegir en el darrer número de Lletres Valencianes...
Però, no ho he fet. És que molts dies no tinc ganes d'escriure res. D'altres sí que tinc idees, però me les aguante a dins i decideixo no bolcar-les. El problema és que la majoria de les vegades acabe escrivint el primer que em ve al cap sense cap senderi. Com avui.
Llavors, me n'adone que, segons com, paga la pena no dir res si no tens ganes de dir res, i que es quede el bloc sense emblanquinar, tu! La meua àvia només emblanquinava el mas una vegada a l'any i la casa aguantava perfectament.
No sé si avui tinc alguna cosa a dir... Potser, en tot cas, com que tinc temps i ja m'he posat, us diré que és dissabte i me'n vaig al mercat. La meua filla m'ha demanat arròs al forn. Ja escriuré alguna cosa de pes, un altre dia, tu.
Avui l'arròs té preferència. Ho tinc clar!