2 d’oct. 2010
el valor de l'ametla
M'he agafat unes vacances i estic ajudant els meus pares a collir les ametles. És un treball senzill. Hi posem unes xarxes a sota de l'arbre, peguem cops a l'ametler, fem caure el fruit i després recollim les ametles que hem pescat a cabassades per poder-les ensacar. A mon pare li agrada agafar els ametles i posar-les al cabàs. Té les mans molt grans, el veig com grata el muntó d'ametles triant les branquetes i el fullam que no cal ensacar. Jo diria que les acarona, em dona la sensació que les tracta com un tresor, com si foren monedes d'or.
Normal! Són el fruit del seu treball, de tota la seua vida. Ell ha plantat els ametles, els ha empeltat, ha vist com es feien grans... Tot i que sap que les ametles són tan barates que no valen res, les acarona com si volguera afirmar que el seu treball és molt valuós. I ho és, tot i que les lleis del mercat no ho volen reconèixer.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Són un tresor totes dues coses; les ametles i els pares.
Una abraçada
Salut i Terra
unes sensacions que jo recordo molt bé. Nosaltres teníem sobretot avellaners, i plegar-les del terra, en un coster del Priorat encatifat de llicorella, no era una feina descansada. Les avellanes són petites; costava omplir el cabàs. De tant en tant, al tros, hi havia alguna ametller. Quan tocava collir-lo jo xalava: les metlles són molt més grosses, es feia via, si sempre me'n menjava alguna.
També són barates les taronges, al terme del meu poble van abandonat els horts i quan no cap més mala herba els calen foc.
Recollir el fruit de l'esforç d'un sempre és una tasca alegre per molt feixuga que siga.
Jo també n'he fet, d'ametles. Que curiós nosaltres no empràvem mantes i això que en teníem perquè érem família de fer olives. També amb vares les fèiem caure i després les plegàvem de terra. Després es convertien en exquisits dolços: coques de sagí, cristines...
Una abraçada.
Francesc, són un tresor, poc valorat, però.
Jesús, a mi això em passava amb les garrofes, que són molt més grans que les ametles i...
Manel, què en farem d'aquesta terra que és la nostra i que ningú no valora?
Mercè, potser és això el que hem de fer: bona cosa de dolços!
Una abraçada
El meu pare també s'estima el seu hort i ara que no pot treballar-lo sent un buit que els demés no podem omplir, la terra necessita que l'acaronen cada dia. Igual algun dia trobo eixa necessitat, al cap i a la fi sempre m'ha agradat l'olor de la terra i de les tomates madures al sol, un abraç
Publica un comentari a l'entrada