Sopar, festa i literatura

Ahir vam tindre la sort d'estar al sopar del lliurament dels premis de la crítica. Malauradament no vaig fer fotos, però estic segur que Francesc Mompó i Mercé Climent, a qui van premiar per llurs blocs, en penjaran una muntonada i faran una crònica com cal. Joan Pla ja n'ha penjat unes poques, si les voleu veure. Dir-vos que va ser un sopar agradable, una bona conversa amb una colla d'amics, un bon vi, aigües minerals variades, uns galtes de vedella tendríssimes i un amic especialment emocionat: Joan Pla. No va haver-hi ball, però tampoc es pot demanar tot, no?
Tot i que no vam ballar, la festa em va agradar molt, perquè van haver molts parlaments que van deixar caure la importància de la literatura infantil i juvenil. Tenia ganes de sentir, en un sopar d'aquestos, que la LIJ no és la germana petita de la resta de literatures. Fantàstic!
Sabeu que passa?, doncs, que els que ens dediquem a aquest "gènere", de vegades, no sempre, tenim la sensació que no som ni la germana petita. De vegades tenim la sensació que no sóm ni família, ens fa l'efecte que som la cosina forastera que ve del poble, que pobreta a prou penes si se sap desimboldre en un món tan d'això com és el de la Literatura amb majúscules. Potser, tinc una mica de complexe d'inferioritat, no us diré que no, potser això no passa de veritat, però jo tinc aquesta sensació, que voleu que us diga...
Anit no em vaig senitr acomplexat. Anit, amb Joan Pla de capdavanter, tot va se diferent. Sí!
I va ser molt agradable compartir taula i conversa amb la gent que la vam compartir. Definitivament, és una sort que l'AELC, de tant en tant celebre estos sopars a les terres de Castelló. I més encara que li facen un homenatge a Joan Pla, tu!
Quan vulguen poden repetir, si volen.

Diàlegs

Ahir vam passar una vesprada agradable. A la Llotja del Cànem de Castelló, vam fruir d'una nova edició dels “Diàlegs a tres” que organitza l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En l'edició d'ahir vam comptar amb la presència de Josep Lozano, de Joan Andrés Sorribes i d'una sala d'actes plena a vessar de gent amb ganes de xarrar. I va haver-hi diàleg, a tres bandes. Els dos escriptors ens van parlar una mica de com veuen el panorama de la novel·la anomenada històrica, de la seua obra i d'allò que els empenta a escriure aquesta mena de novel.les, però de seguida van donar pas al públic que va respondre al repte. Una vesprada i una conversa agradable ja us ho he dit. Llàstima que no vaig fer fotos. Llàstima.

Bolets i Bromera

Aquest ha estat un bon any per als bolets. N'hem collit des del mes d'agost. Dissabte encara vam fer una incursió al bosc i vam trobar uns fredolics i unes llenegues. No gran cosa, la veritat, però prou per fer una sopa que vam degustar en companyia dels amics. Jo vaig ser l'encarregat de fer-la. Mentre la regirava, li pegava voltes també a l'embolic que s'ha generat entre l'AELC i Bromera. No sé per què... D'una banda, sóc soci de l'AELC des de fa nou anys per amistat personal amb l'amic Manel Garcia Grau. Mai no he pertangut a cap junta directiva, però la meua relació amb els membres que conec al si de l'associació sempre ha estat bona. He fet bons amics a l'AELC. Pel que fa al món editorial valencià, només puc parlar bé de la gent que conec, sempre m'he trobat amb persones honrades que miren per la seua llengua i pel seu país, i que han fet el possible per ajudar-me a créixer com a persona i com a escriptor. Els estic molt agraït a tots i a totes. Crec que les editorials valencianes, al menys les que jo conec, fan més del que poden per mantenir viva la lletra impresa en la nostra llengua al nostre país. Jo no estic per la labor d'iniciar una guerra amb cap d'elles, amb cap! Amb la misèria en la que ens toca viure, encara com, fan el que fan! Mentre pensava en tot plegat la sopa començava a bullir. Algú va dir: cal traure la bromera. Però jo m'hi vaig repensar. La bromera l'havien feta els bolets i els bolets els havíem collit nosaltres. No em va donar la gana de traure la bromera, vaig preferir deixar-la bullir amb la resta de la sopa. Una sopa pobra, si voleu; de fet, només hi vam posar una ceba, unes pataques, una carabassa, oli, pebre i sal, a banda dels bolets i l'aigua, és clar. És pobra la nostra sopa, potser. Però, si no la fem nosaltres, no la farà ningú. I sabeu què? Que ens va eixir molt bona la sopa de bolets, amb Bromera i tot, i en vam fruir. No sé per què escric aquest post, ni tampoc sé molt bé què vull dir, però ja està fet, o dit.