Ahir vaig veure els miners de Xile que pujaven de la mina. Només eixir del forat, abraçaven els seus i després el president del país.
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?
2 comentaris:
Hola Pep, molt bona la teua reflexió, si es tracta de donar abraçades m'apunto a veure qué passa!
Un tema que ens ha tingut a tots pendents de la televisió i que, finalment, ha estat una solució de país. Se'ns ha mostrat la força interior d'unes persones que han superat, gràcies a la unió demostrada i a la bona organització (amb l'ajuda de l'exterior, és clar) una fortalesa increïble.
El problema el tenen ara quan el circ mediàtic els acaça per traure'ls a la tele. Ja veurem com ixen perquè estan fora de la mina però el problema els arrossegaran molt de temps.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada