29 d’oct. 2010
Gràcies, Joan Solà
Gràcies per la passió en defensar la nostra llengua i la capacitat per explicar-la.
27 d’oct. 2010
set narracions (2)
>
Joan Andrés Sorribes, no cal que ho diga, és un escriptor de gran solvència que es va estrenar com a narrador amb Noverint Universi, i pràcticament a la vegada va publicar: La forja de Lessera, tots dos amb Tàndem Edicions. Des de llavors ha anat publicant sense pausa, menys del que les seus lectors voldríem, però. Va completar la trilogia històrica amb: La creu de Cabrera, i després ha publicat: L'altra mirada, Parlaràs de mi. La majoria de la seua producció literària és fruit dels nombrosos guardons que ha obtingut.
Ahir vam presentar a Babel la seua darrera obra: Set narracions curtes per a una setmana llarga. És una delícia, com tots els seus llibres. Però us he de dir que en aquest, els que coneixeu Joan Andrés personalment el veureu més reflectit que mai, i els que no teniu la sort de conèixer-lo, podreu saber com és. Jo crec que és un llibre sincer, com una finestra oberta a la seua vida. I ens convida a mirar. A Joan li agrada donar-nos feedback per facilitar-nos la comunicació amb ell. És un narrador proper i honest que ens presenta veritats absolutes, fins i tot quan explica les mentides més grosses, però en literatura no hi ha mentides, que això li ho sentit dir a ell.
Són vuit narracions curtes que parteixen de la quotidianitat, la majoria d'elles, però de sobte, quan ja estàs amb el narrador tranquil·lament mirant per la finestra, aquest te n'obri una altra i et fa mirar el que a ell li dona la gana i et fa passar al surrealisme, al somni, a allò irreal, sense deixar-te anar, acompanyant-te perquè no t'acabes de perdre en el món de la seua fantasia. Jo crec que és com si ens convidara a somniar amb ell.
Jo diria que és un llibre ideal per llegir-lo al llit abans d'anar a dormir, perquè són històries curtes i no correu el risc d'adormir-vos, a més el llibre no pesa i no agafareu tendinitis, i és ecològic, econòmic i ocupa poc de lloc. Jo crec que us ajudarà a agafar la son dolçament. Bo, potser algun conte us anime una mica, però tampoc no passa res perquè, ben mirat, esteu al llit, no?
A més teniu lectura per a tota la setmana, això si no voleu repetir és clar, i ja us dic d'antuvi que estic segur que repetireu.
És un recull molt equilibrat. Carregat de frases fetes que només ell sap portar a la boca dels personatges o del narrador, ens fa pensar, traspua passió, amor, tendresa, certa dosi d'erotisme i una bona càrrega d'humor.
Etiquetes:
Joan Andrés,
llibres llegits,
Notícies
23 d’oct. 2010
Set narracions a Babel
No puc negar que m'agraden els contes. No sé si és per això que Joan Andrés Sorribes m'ha demanat que dimarts 26 d'octubre a les 19:00 de la vesprada a la llibreria Babel de Castelló, li presente el seu darrer llibre, publicat per Onada edicions, que es diu: Set narracions curtes per a una setmana llarga. O potser ho ha fet perquè som amics, i tenim el vici d'esmorzar plegats de tant en tant... No sé perquè m'ha convidat a compartir la taula de Babel amb ell, però, en deixar-me presentar-li el llibre, m'ha fet un regal. I no puc més que donar-li les gràcies.
Ens agradaria molt que ens poguéreu acompanyar.
Etiquetes:
Joan Andrés,
llibres llegits,
Notícies
22 d’oct. 2010
Premis de Xàtiva
Aquest matí volia fer la crònica del XXX Premis literaris de la ciutat de Xàtiva.
Perquè la fortuna i la bona voluntat dels membres del jurat van fer que estiguera present. Em va caure el de narrativa.
Va ser un acte ben organitzat, bonic i tendre. Pep Botifarra en va ficar l'apunt musical i va cloure amb una cançó que a Canto i a mi ens encanta: L'havanera tita, la de les figueretes, eu!
Ah, i estava ple de gent!
Au, ja està.
Una crònica molt curta, ja ho sé, però us he dit que la volia fer, la crònica, no que la faria. Que és molt de matí, tinc son i encara estic emocionat.
Si voleu saber-ne més haureu de navegar per la xarxa.
Etiquetes:
llibres meus,
Notícies,
raons de sang i foc
19 d’oct. 2010
Fórmula 1 i democràcia
Es veu que el president de la Fórmula 1, el Bernie Ecclestone, ha declarat que no creu en la democràcia, per eixa regla de tres hauria de fer córrer els seus cotxes a paisos no democràtics, no?
16 d’oct. 2010
La ràdio i els llibres
La periodista Amàlia Garrigós del programa Alta fidelitat de Ràdio nou m'ha demanat que parlara durant un minut del meu llibre Al punt de mira. Quin exercici més difícil, a mi em resulta més fàcil escriure llibres que parlar d'ells i més encara si ho he de fer amb un minut. Crec que li he dit un poc de què anava el llibre, que és la història d'una advocada del torn d'ofici que es veu en l'obligació de defensar un assassí tot i sabent que és culpable, potser també li he dit que és una novel.la gairebé negra, amb tota la intriga de la investigació criminal...
Però no li he dit que vaig decidir escriure'l en present, perquè el ritme fóra més ràpid, ni tampoc que està narrat en primera persona per tal que el lector siga partícip de la neurosi de la protagonista, ni tampoc que és un llibre que a mi fa molt bona olor, ni moltes altres coses que potser hauria hagut d'explicar.
En fi, que no dec estar fet per a vendre llibres, jo. De tota manera, si teniu curiositat per sentir el que he dit en un minut del llibre Al punt de mira, podeu fer-ho escoltant a Ràdio nou el programa Alta fidelitat, tot i que no sé amb certesa quin dia ho trauran, així que...
Però no li he dit que vaig decidir escriure'l en present, perquè el ritme fóra més ràpid, ni tampoc que està narrat en primera persona per tal que el lector siga partícip de la neurosi de la protagonista, ni tampoc que és un llibre que a mi fa molt bona olor, ni moltes altres coses que potser hauria hagut d'explicar.
En fi, que no dec estar fet per a vendre llibres, jo. De tota manera, si teniu curiositat per sentir el que he dit en un minut del llibre Al punt de mira, podeu fer-ho escoltant a Ràdio nou el programa Alta fidelitat, tot i que no sé amb certesa quin dia ho trauran, així que...
Etiquetes:
al punt de mira,
llibres meus,
Notícies
15 d’oct. 2010
Abraçades de sis segons, el cascavell del gat?
Ahir vaig veure els miners de Xile que pujaven de la mina. Només eixir del forat, abraçaven els seus i després el president del país.
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?
9 d’oct. 2010
Imaginació i festa
Avui és festa, ja ho sabeu.
També hauria estat el 70 aniversari de John Lennon. Potser és un bon dia per IMAGINAR. Si ho voleu fer de forma col.lectiva i fruir-ne imaginant amb molta gent, podeu fer-ho a la Fira de Mostres de València a la festa per celebrar un altre aniversari, 25 anys de Festes per la Llengua. Serà xulo!
7 d’oct. 2010
Jugar amb tot el cos
Resulta que quan jo era menut, ja jugava amb tot el cos. I fa uns quants anys d'això. La cosa és que, els he preguntat, i els meus pares també hi jugaven amb tot el cos, i els seus... Es veu que fa molts anys que el personal va descobrir que si volia jugar, podia fer-ho. I podia utilitzar la part del cos que volguera, tu.
I jo, ignorant de mi, encara continuava jugant amb tot el cos fins ahir mateix.
Ho feia sense saber que la tecnologia ja ho permet.
Resulta que s'està muntant un rebombori espantós (no m'estranya, és revolucionari), perquè una gran multinacional de la tecnologia ha llançat Kinect una aplicació per a Xbox que permet jugar amb tot el cos.
Jugar amb tot el cos!
Quines coses!
On anirem a parar!
I jo, ignorant de mi, encara continuava jugant amb tot el cos fins ahir mateix.
Ho feia sense saber que la tecnologia ja ho permet.
Resulta que s'està muntant un rebombori espantós (no m'estranya, és revolucionari), perquè una gran multinacional de la tecnologia ha llançat Kinect una aplicació per a Xbox que permet jugar amb tot el cos.
Jugar amb tot el cos!
Quines coses!
On anirem a parar!
6 d’oct. 2010
Festa a València
2 d’oct. 2010
el valor de l'ametla
M'he agafat unes vacances i estic ajudant els meus pares a collir les ametles. És un treball senzill. Hi posem unes xarxes a sota de l'arbre, peguem cops a l'ametler, fem caure el fruit i després recollim les ametles que hem pescat a cabassades per poder-les ensacar. A mon pare li agrada agafar els ametles i posar-les al cabàs. Té les mans molt grans, el veig com grata el muntó d'ametles triant les branquetes i el fullam que no cal ensacar. Jo diria que les acarona, em dona la sensació que les tracta com un tresor, com si foren monedes d'or.
Normal! Són el fruit del seu treball, de tota la seua vida. Ell ha plantat els ametles, els ha empeltat, ha vist com es feien grans... Tot i que sap que les ametles són tan barates que no valen res, les acarona com si volguera afirmar que el seu treball és molt valuós. I ho és, tot i que les lleis del mercat no ho volen reconèixer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)