Final de temporada amb Gallina

Hem posat fi a la temporada. A la de promoció dels llibres per les escoles, s'entén. Ara sí que podem dir que hem acabat els “bolos”, les actuacions, les visites d'autor a centres, les animacions lectores..., digueu-ho com vulgueu. Ahir per la vesprada vam fer la darrera. I ho vam fer amb un llibre carregat de marxa i de felicitat per a nosaltres: El rap de la gallina Carolina. I va ser en un centre especial també. És una escola que porta el nom de l'estimat amic i poeta que mai no oblidarem Manel Garcia i Grau.
Una bona manera de posar-hi punt i final a la temporada d'enguany, no? Amb marxa, felicitat i memòria.

Mario Benedetti

Ha mort Mario Benedetti. No sé si ho va dir exactament així, per això no pose les frases entre cometes, però crec que, pam dalt pam baix, va dir: Desgraciadamente a los que están en el poder les importa poco la cultura. Nunca se ha hecho una revolución con un poema. Benedetti tenia raó i les seues paraules valien per a l'Uruguai i per al nostre país, també. Així i tot, no tenim una altra força que la paraula, Mario, i continuarem gastant-la. La teua inclosa, amb el teu permís. Encara que la teua siga paraula d'amor.

Camí d'amor

Ah! L'amor! Hi ha alguna cosa que faça més belles les persones que l'amor? No! L'amor és el motor, l'acció, el camí de la vida. És tan fort l'amor que tot ho pot, tot! I si no us ho creieu, podeu llegir la darrera novel·la de Francesc Mompó Camí d'amor de Perifèric edicions. Una vertadera història d'amor, sense complexos. No una novel·la rosa, no. Una història d'amor. Punt. Us agrada Jane Austen? Si és així, us agradarà la novel·la de Mompó, segur. També és cert que jo sóc un romàntic de mena, però n'estic ben orgullós de ser-ho. Eh?
Gràcies per aquesta història, Francesc.

llibres i merda

Ja hem acabat, de moment, els bolos de Sants Jordis. Em queden alguns centres, però la marató forta ja l'hem passada. Molts quilòmetres, moltes escoles, molts xiquets i joves. Sempre és un plaer visitar centres i rebre resposta dels lectors i lectores. Perquè ens ensenyen moltes coses i nosaltres mirem d'incorporar-les a l'ofici d'escriure i de dibuixar (en el cas de Canto, és clar).
Ara que vull fer la crònica, són moltes les imatges que em volten pel cap. Potser, si tinc temps i ganes, us n'aniré explicant alguna. Avui us en relataré una que jo mateix vaig provocar.
Ja sabeu que la llengua no té os i la meua és més flexible que cap de les que conec; que sóc un bocamoll, eu!; que sempre acabe dient la primera cosa que em ve al cap i normalment mai no és la més assenyada. M'explicaré.
Un jove de dotze anys em va preguntar que com em sentia després d'haver acabat un llibre. Fins a ací tot normal. Però jo la vaig cagar!
Li vaig contestar, sense pensar-ho, que era una sensació semblant a una bona cagada. Els mestres em van mirar amb cara de no ho sé dir, i jo em vaig quedar palplantat escoltant les meues paraules com si fóra un altre qui les haguera pronunciades. Vaig voler aclarir-ho, però ja sabeu que la merda quan més la remenes més pudor fa: “Vull dir que... -vaig dir-, és una sensació com de buidor perquè has deixat anar alguna cosa que portaves a dins..., i al temps és una sensació molt plaent, com d'alliberament..., vull dir que em quede molt bé quan escric i ..., xa!”
El jove va dir: “ah!” I jo vaig dir: “no hi ha més preguntes?”
He pensat en aquest cas i pegant-li voltes a la primera eixida que vaig tenir, potser, si quan acabe d'escriure em quede com havent cagat, llavors..., allò que escric és com una merda?
No ho sé! Però, ara ja està dit i per si això no fóra prou, escrit!
Ai, que a gust m'he quedat!
Salut i bon cagar!

Nota: La il.lustració és de Canto Nieto, del llibre: Jaume el gos, i l'humà rabiós.