23 de febr. 2009

Presentació de Pirates a Gandia (més)

Si voleu veure un fragment de la presentació del llibre "Els pirates no ploren" a Gandia , podeu fer una ullada a aquest video.
Jo, promet, sense massa garanties, però, no parlar tan de pressa en un futur.

15 de febr. 2009

Dissabte a La Safor

Ahir vam estar a La Safor, passant per La Valldigna. Tan verdes, sempre!
Vam presentar “Els pirates no ploren", a la seu de la Mancomunitat, a Gandia. També vam explicar contes per als xiquets que van venir i vam signar una pila de llibres.
Tot va ser un plaer.
I encara, per a acabar d'adobar la cosa, vam compartir taula amb uns amics. Aconsellats per Vicenta Palanca vam dinar un arròs caldós amb gambes i calamars per a xuplar-se els dits.
Per completar la festa del dissabte, també ens vam endur les dentetes llargues quan l'amic Pep Moscardó ens va dir que ja havia anat unes quantes vegades a collir espàrrecs. Nosaltres, ací, al nord, encara no ho hem intentat. Encara no fa prou bon temps. És tan llarg com una botifarra aquest país nostre!
Parlant de botifarres, també ens vam endur el cotxe carregat amb un conte de botifarres, originari de Pego, explicat per l'amic Gabriel Sendra, i unes jugarotes d'espasa amb el cavaller Guillem, i un munt de somriures de la bellíssima Aitana.
Com veureu va ser un dissabte perfecte.
Per a repetir, eu!

11 de febr. 2009

Pirates a La Safor


Aquest dissabte, dia 14 de febrer, a les dotze del migdia, a la seu de la Mancomunitat de Municipis de La Safor, Canto i jo, en companyia de l'editora de Bullent, Núria Sendra, i de Salvador Blasco, president de la Mancomunitat, presentarem el llibre: Els pirates no ploren, amb el que vaig guanyar la darrera edició del Premi Carmesina. Més informació sobre l'acte la podeu trobar ací.

10 de febr. 2009

Lladres

Si algú m'haguera dit que una cosa tan dura com va ser el setge a Leningrad es podia tractar amb aquesta dosi d'humor i tendresa, li hauria dit que s'havia tornat boig. I m'hauria equivocat. Aquest llibre ho fa.
També hi ha la dosi necessària d'horror, és clar. No es pot evitar explicant el que explica. Però l'autor no s'hi recrea una vegada que ja ens ha fet veure les coses. Com s'agraeix!
La lectura de “Ciutat de lladres” ha estat trepidant, reconfortant i seductora.
Li estic molt agraït a Canto per haver-me regalat aquest llibre.
M'encanta que a un parell de persones els puguen passar tantes coses amb l'excusa de buscar una dotzena d'ous. No havia llegit res de David Benioff, però repetiré.

2 de febr. 2009

papers


Avui és dilluns. He tingut la sort de tornar a la feina. Però tinc la taula plena de papers i m'he sentit angoixat. Ja veus tu quina cosa!
L'altre dia a la tele vaig veure un xicot amb síndrome Down, amb la taula més plena que la meua. Estava posant cartes en sobres, sense parar i un periodista, amb el micròfon carregat, li va disparar:
-Caram! Quanta feina, tens!
-No es pense -va contestar ell, sense deixar d'ensobrar i sense mirar el periodista que feia més nosa que una altra cosa-. No és pense, només son papers!
Només són papers! Quantes coses hem aprendre encara! Quantes!