Ja hem acabat, de moment, els bolos de Sants Jordis. Em queden alguns centres, però la marató forta ja l'hem passada. Molts quilòmetres, moltes escoles, molts xiquets i joves. Sempre és un plaer visitar centres i rebre resposta dels lectors i lectores. Perquè ens ensenyen moltes coses i nosaltres mirem d'incorporar-les a l'ofici d'escriure i de dibuixar (en el cas de Canto, és clar).
Ara que vull fer la crònica, són moltes les imatges que em volten pel cap. Potser, si tinc temps i ganes, us n'aniré explicant alguna. Avui us en relataré una que jo mateix vaig provocar.
Ja sabeu que la llengua no té os i la meua és més flexible que cap de les que conec; que sóc un bocamoll, eu!; que sempre acabe dient la primera cosa que em ve al cap i normalment mai no és la més assenyada. M'explicaré.
Un jove de dotze anys em va preguntar que com em sentia després d'haver acabat un llibre. Fins a ací tot normal. Però jo la vaig cagar!
Li vaig contestar, sense pensar-ho, que era una sensació semblant a una bona cagada. Els mestres em van mirar amb cara de no ho sé dir, i jo em vaig quedar palplantat escoltant les meues paraules com si fóra un altre qui les haguera pronunciades. Vaig voler aclarir-ho, però ja sabeu que la merda quan més la remenes més pudor fa: “Vull dir que... -vaig dir-, és una sensació com de buidor perquè has deixat anar alguna cosa que portaves a dins..., i al temps és una sensació molt plaent, com d'alliberament..., vull dir que em quede molt bé quan escric i ..., xa!”
El jove va dir: “ah!” I jo vaig dir: “no hi ha més preguntes?”
He pensat en aquest cas i pegant-li voltes a la primera eixida que vaig tenir, potser, si quan acabe d'escriure em quede com havent cagat, llavors..., allò que escric és com una merda?
No ho sé! Però, ara ja està dit i per si això no fóra prou, escrit!
Ai, que a gust m'he quedat!
Salut i bon cagar!
Ara que vull fer la crònica, són moltes les imatges que em volten pel cap. Potser, si tinc temps i ganes, us n'aniré explicant alguna. Avui us en relataré una que jo mateix vaig provocar.
Ja sabeu que la llengua no té os i la meua és més flexible que cap de les que conec; que sóc un bocamoll, eu!; que sempre acabe dient la primera cosa que em ve al cap i normalment mai no és la més assenyada. M'explicaré.
Un jove de dotze anys em va preguntar que com em sentia després d'haver acabat un llibre. Fins a ací tot normal. Però jo la vaig cagar!
Li vaig contestar, sense pensar-ho, que era una sensació semblant a una bona cagada. Els mestres em van mirar amb cara de no ho sé dir, i jo em vaig quedar palplantat escoltant les meues paraules com si fóra un altre qui les haguera pronunciades. Vaig voler aclarir-ho, però ja sabeu que la merda quan més la remenes més pudor fa: “Vull dir que... -vaig dir-, és una sensació com de buidor perquè has deixat anar alguna cosa que portaves a dins..., i al temps és una sensació molt plaent, com d'alliberament..., vull dir que em quede molt bé quan escric i ..., xa!”
El jove va dir: “ah!” I jo vaig dir: “no hi ha més preguntes?”
He pensat en aquest cas i pegant-li voltes a la primera eixida que vaig tenir, potser, si quan acabe d'escriure em quede com havent cagat, llavors..., allò que escric és com una merda?
No ho sé! Però, ara ja està dit i per si això no fóra prou, escrit!
Ai, que a gust m'he quedat!
Salut i bon cagar!
Nota: La il.lustració és de Canto Nieto, del llibre: Jaume el gos, i l'humà rabiós.
2 comentaris:
Després d'aquesta escatològica anècdota, ja n'estem delerosos de conéixer les altres. Vinga fes faena i conta'n una altra prompte.
Una abraçada,
Paco López
No és dolenta la comparança, no. Escatològica? Sí; però l'escatologia també pertany a aquells plaers privats que tots som conscients, però que no se n'ha de parlar.
Ets gran, Pep.
Una abraçada a tu i a Canto.
Publica un comentari a l'entrada