Parra i fum de caliquenyo

Ahir a la nit va fer molt de vent a La Plana. Avui hem encetat un dia d'aquells tan nets, sense gens de boirina, ni calitja, ni núvols, d'aquells que a poc que t'enfiles a la muntanya colombres les Columbretes. Tan clar! I a més, és dissabte! Ja sabeu que m'agraden molt els dissabtes. Canto i jo l'hem encetat amb un bon esmorzar a l'ombra de la parra, amb pa torrat amb tomata, embotits, formatge de la terra i vi fresquet de la bota ficada a la nevera. Després, de postres, rebentat de rom (deixeu-me dir carajillo, que avui és dissabte) Doncs això, m'he fet un “carahillo” i m'he fumat mig caliquenyo (sencer m'hauria semblat un pecat massa gros i no tinc bula, jo). Me l'he fumat a plaer, i he deixat que els granets de temps s'escorregueren entre els meus dits com la sorra del rellotge (ja ho sé que és una metàfora molt gastada, però avui és dissabte, xa!). Les volves de fum s'enfilaven amunt entre els rajos de sol que s'imposaven ufans, després d'una nit de neteja de cel i ventada, entre les fulles de la parra. Tot un espectacle de fum marmolitzat per la presencia de sol. Ai! Fumar! Beure! Esmorzar! No fer res! Ens ho demana tant l'estiu! El temps ens prega que el deixem volar lliure com el fum del caliquenyo entre les fulles de la parra! Ens exigeix ser lliure! I jo li faig tan poc de cas!