No sé si Pep Castellano, persona a la qual represente, ha d'estar trist o content amb la notícia que ara us contaré. Ja us dic que tinc una dissidència interna dins de mi mateix que ja veurem si la puc resoldre. Serà la neurosi que va a més? No. En aquest cas no és això. Eu! No crec.
M'explique, resulta que un periòdic de La Plana del qual no vull dir el nom perquè no li vull fer propaganda, ha deixat escapar (anem a dir-ho així, amb un eufemisme tendre), la firma de l'escriptor Vicent Usó, una de les millors plomes del panorama literari valencià.
I això em posa trist, perquè jo el llegia cada diumenge en la seua columna “Dissidències”. Saber que no tornarà a aparèixer entre les fulles del no esmentat periòdic em posa trist per mi, com a lector; també pel periòdic, perquè no sé si són conscients que acaben de perdre la signatura que hi posava el contrapunt a la seua publicació, i també per Vicent, perquè sé que li agradava comunicar-se amb els lectors cada diumenge a través del diari. Ja us dic que això em posa trist, o no?
Potser també em posa content, perquè potser el periòdic no es mereixia una columna com la que feia Vicent, i els lectors el podrem continuar llegint al seu bloc o a d'altres periòdics que a bon segur se'l rifaran. Però també, i això és més important, em posa content per Vicent, perquè en el fons jo sé que de moment s'ha lliurat d'una mena d'esclavitud setmanal i que tindrà més temps per dedicar-lo a una de les coses que millor sap fer: explicar històries.
Així que sense tenir-ho molt clar, i potser pecant de dissident respecte del col.lectiu d'amics de Vicent, i de mi mateix, crec que estic content que Vicent ja no col·labore en aquell periòdic del qual no he dit el nom, ni tampoc no el diré.
M'explique, resulta que un periòdic de La Plana del qual no vull dir el nom perquè no li vull fer propaganda, ha deixat escapar (anem a dir-ho així, amb un eufemisme tendre), la firma de l'escriptor Vicent Usó, una de les millors plomes del panorama literari valencià.
I això em posa trist, perquè jo el llegia cada diumenge en la seua columna “Dissidències”. Saber que no tornarà a aparèixer entre les fulles del no esmentat periòdic em posa trist per mi, com a lector; també pel periòdic, perquè no sé si són conscients que acaben de perdre la signatura que hi posava el contrapunt a la seua publicació, i també per Vicent, perquè sé que li agradava comunicar-se amb els lectors cada diumenge a través del diari. Ja us dic que això em posa trist, o no?
Potser també em posa content, perquè potser el periòdic no es mereixia una columna com la que feia Vicent, i els lectors el podrem continuar llegint al seu bloc o a d'altres periòdics que a bon segur se'l rifaran. Però també, i això és més important, em posa content per Vicent, perquè en el fons jo sé que de moment s'ha lliurat d'una mena d'esclavitud setmanal i que tindrà més temps per dedicar-lo a una de les coses que millor sap fer: explicar històries.
Així que sense tenir-ho molt clar, i potser pecant de dissident respecte del col.lectiu d'amics de Vicent, i de mi mateix, crec que estic content que Vicent ja no col·labore en aquell periòdic del qual no he dit el nom, ni tampoc no el diré.
2 comentaris:
Fabulós, Pep. Jo també m'he assabentat pel mateix Vicent que l'havien deixat a la cuneta sense valorar la gran quantitat de lectors que el seguíem per la seua qualitat literària i, sobretot, humana. Però hi ha, com tu dius, gent rància que no sap valorar la gent valuosa d'aquest país. Prescindir de la ploma de Vicent Usó i deixar-ne d'altres que fan pena perr la seua curtedat mental, és senzillament de 'diari de tercera' regional.
Joan Pla
Pep, potser em quede amb tu en la part del content. El diari sense nom que tots tenim al cap es perdrà lectors; Vicent sempre els tindrà a punt per llegir-li les noves històries que ara tindrà temps de completar i publicar.
Vicent, encara que ens ho perdem tots, el diari més que ningú.
Endavant!
Publica un comentari a l'entrada