A l'ombra del prat

Raons a L'Informatiu

2012-01-27T07:23:00.003+01:00

L'informatiu ha publicat una ressenya sobre la meua novel.la "Raons de sang i foc". La signa Carles Fenollosa i m'ha fet pujar l'autoestima uns quants quilets. Gràcies.
Per si li voleu feu una ullada. Cliqueu.

Raons a Manuel

2011-11-19T20:09:00.003+01:00

Ahir vam fer la primera presentació en públic de Raons de sang i foc. Va ser a Manuel, a La Ribera Alta. Moltes gràcies a les persones que ho van fer possible. Ja ha començat a rodar la nova novel·la. També fa molt bona olor. Diu l'editor que és perquè l'ha fet una impremta de Xàtiva que treballa amb moltes ganes... No ho sé, però bona olor fa. Si voleu llegir-ne un fragment, cliqueu ací.

Llibres, terceres edicions i desitjos

2011-10-08T10:23:00.002+02:00

Avui m'han arribat a casa dos exemplars de la tercera edició de Bernat, un científic enamorat. Estic molt content.
És la força de l'amor, així ho vull pensar.
Parlant de l'amor, ja sé quin desig demanaré aquesta nit a les Dracònides. I no estic parlant d'edicions, de llibres, ni de res d'això, eh?
Parle del que realment paga la pena desitjar.
Recordeu, serà aquesta nit, sobre les 22 hores. Cauran un fum d'estrelles per desitjar coses a cabassos. Trieu bé i aprofiteu l'avinentesa.

Castelló Negre

2011-05-19T19:12:00.005+02:00

Una setmana, d'una quinzena de dies, al voltant del gènere negre a Castelló en la que tinc la sort de participar.

Dimarts que ve, dia 24 de maig, a la llibreria Babel de Castelló, presentaré la meua novel·la Al punt de mira, d'edicions del Bullent, en el marc d'aquesta programació.

Us adjunte un cartell per si voleu fer-hi una ullada.

Ja ho sabeu, cliqueu sobre la imatge i ho veureu una mica més gran.

Sistema

2011-05-18T21:51:00.001+02:00

Mal-funcionament general del sistema. Re-iniciem?

Escapar-se

2011-03-24T07:15:00.002+01:00

Quan fa una estona la ràdio m'ha despertat, en sentir les notícies, he tingut la sensació que el món volia acabar-se. He pensat que està malalt. Estem malalts, de fet. Després, el logo del buscador m'ha fet saber que avui Harry Houdini hauria fet 137 anys. I he tornat a pensar: que no m'escaparé com ell feia sempre? Fugir ja sé que no és la solució, però què voleu que us diga, no sé per on mamprendre tant d'empastre, la veritat.
Potser són molts pensaments a les sis del matí...
Sí.

Dones de paraula

2011-03-09T06:58:00.002+01:00

Ahir vam assistir a la inauguració d'una exposició de fotos altament recomanable. Es diu la mostra: "Llengua Màtria. Dones de paraula" i l'ha muntada un col·lectiu de dones amb empenta sobrada: Adona't. Associació de Dones Nacionalistes Terra.
Què voleu que us diga? Les meues xiques ixen a una de les fotos i...
Però si no fóra així, si no m'afectara tan de prop, l'exposició continuaria sent altament recomanable. La podeu veure al Museu de Belles Arts de Castelló fins al 10 d'abril, crec.
Ah! I va cantar el cor Veus atrevides, que ho va fer estupendament. I van haver-hi rotllets d'ou i moscatell i... Una vesprada molt agradable, sí.

Conte d'un país molt ric

2011-03-01T20:36:00.002+01:00

Hi havia una vegada un país tan ric que el seu príncep es va comprar un iot molt car per a passejar la seua grandesa mentre el poble es moria de fam.
I conte contat ja s'hauria d'haver acabat!

Zapping

2011-02-20T21:09:00.006+01:00

1. Raquel diu que la lluna baixa i que és normal que estiguem un poc de baixó.
2. Un home que pega crits i un telèfon que comença per 806 al que puc trucar.
3. Diu que és una TV nacional i que no té informació de l'evento.
4. Pri on pregunta al 25.... i un Kamionero joven me enseña su kabina, també puc trucar al mateix 806, si vull.
5. TV Castellón Campaña de vigilancia y control de camiones y furgonetas.
6. Puc aprendre anglés. Una xica disfressada de dàlmata em vol ensenyar, però ara no em ve de gust.
7. La 1. Lubina asada con tirabeques. Què són els tirabeques? La lubina sí que ho sé, és el llobarro.
8. La 2. Fan propaganda del planeta de los simios, ix l'home eixe que fa d'actor que li agraden tant els rifles.
9. 24h. Un home juga al basquet i encistella saltant per damunt d'un cotxe.
10. Clan. Uns dibuixos animats molt estranys. Es peguen molt i es fan mal. Criden.
11. Canal 9.
12. Nou 2 Paregut a l'11 però ara parlen en valencià.
13. Fan bous a la TV popular.
14. Et pots comprar una liquadora que ho liqua tot.
15. Nou 24. Paregut a l'11, però un poc endarrerit.
16. Juguen a handbol, acaben de fer un gol xulo, però em resulta avorrit.
17. NOséquèbang i la suciedad se va en un bang.
18. Canal revuelto AXN amb pantalla negra.
19. Només tenim un *, al 19.
20. Intereconomía, això intereconomía, la mateixa paraula ho diu.
21. La sexta. Una xica molt templada ens diu què ha passat al món, però no sé què passa al meu país.
22. Cuatro. Mouriño diu no sé què, però no el puc sentir perquè he baixat la veu.
23. CNN+ Una xica dorm un xic dorm, res més.
24. Canal revuelto una altra vegada, aquest és el canal +, però no paguem i també està en negre
25. Canal club em podria comprar unes zapatillas Fitness step, però vaig servit, de moment.
26. Telecinco, ja sabeu que en castellà té una rima molt fàcil i no és brinco.
27. PDF Hi ha una histèrica vestida de roig que pega crits.
28. La siete, com la cinco, però rima amb mete.
29. Disney Chanel. Uns adolescents argentins que no tenen ni un granet a la cara.
30. Antena 3. Multicine. No vull ni saber de què va. Les de multicine solen tenir molt de multi i poc de cine.
31. Neox. Fan uns dibuixos que no són per a xiquets un home neteja una mena de vomitada del water. Sort que encara no he sopat.
32. Nova. Un altre water cutre.
33. Un altre revuelto de gols, que tampoc no paguem.
34. Se'l salta.
35. No suporta el vídeo, perquè la nostra tele no és prou moderna i no té HD.
36. Juguen els mateixos a handbol. Un contraatac interessant, però han fallat el gol.
37. CasTV és com un NODO, és com un NODO, ensenyen una missa de campanya a les Columbretes i la comenten. Fa molt que no sentia el verb avezar, curiós.
38. TV Benicàssim, se sent molt mal i fort, així que canvie de seguida.
39. Puc xatejar amb una gent que no conec i escoltar una música que no m'agrada mentre veig xiques que es passegen. De nit ensenyen el cul, que ho he vist.
40. És una calcomania de l'altra.
41 Pareguda, però és un altre xat i la música més desagradable encara.
42. Més xiques que es passegen i més xat.
43 TV3 sense senyal.
44. Canal 33 sense senyal.
45. Canal 3/24 Sense senyal.
46 Super 3/3XL Sense senyal.
Ja n'he tingut prou!
Em fa mal el dit. Apague la tele. Sort que no ens en vam comprar una d'eixes modernes tan cares, amb HD i tota la pesca. Hauria estat com tirar els diners al fem.

sense senyal

2011-02-18T16:09:00.001+01:00

Això, sense senyal. Pel tancament de TV3.

Reciclatge de la tele

2011-02-18T15:58:00.004+01:00

Com que ja no podem veure la TV3 hem pensat de tirar la tele al fem. Tenim un problema, però. Vosaltres sabeu a quin contenidor va la merda podrida? Al verd?, al blau?, al groc? O potser va a la compostadora directament.
Però no em contesteu. Ara toca silenci. Un cap de setmana de silenci per la mort, al nostre país, de l'única tele que pagava la pena. L'altra..., l'altra no es pot ni reciclar, de tanta pudor com fa.

Preguntes i respostes

2011-02-17T07:03:00.002+01:00

De vegades tinc la sensació que la vida és com una entrevista. Una d'aquelles que els fan als famosos que no volen contestar.
Jo m'enteste a buscar respostes, però la vida només em torna preguntes.
No us ha passat mai això?
Segons com es mire, no és poca cosa, no?
Per què? Li preguntaré a la vida.
Per què no? Em contestarà.

presentació a Babel

2011-02-10T06:58:00.001+01:00

Demà, divendres 11 de febrer, a les 19 hores, a la llibreria Babel de Castelló, acompanyaré l'escriptor Vicent Cerdà que presentarà el seu llibre: Dies d'incertesa. Com que és una obra de teatre, hi haurà teatre. Si no teniu res millor que fer i us voleu acostar, ens agradarà.

L'hivern de la crisi

2011-02-03T07:01:00.004+01:00

La setmana passada vaig llegir a un periòdic que per a dimarts, és a dir per a ahir, és a dir per al dia de La Candelera, s'esperava una mena de gota freda, que plouria en abundor, eu! I jo en part, què voleu que us diga, si no feia cap barbaritat i s'emportava ponts i coses d'eixes..., doncs, em vaig alegrar.
Perquè la pluja sempre és benvinguda, i més amb la tardor tan seca que hem tingut. I també perquè els pronòstics d'aigua eren per a La Candelera i "si La Candelera plora, l'hivern és fora".
I a més, coincidia amb el dia que els que manen signaven un acord que ens havia de traure de la crisi, i jo, un poc innocent, ja ho sé, vaig pensar: Bon senyal! Serà per a bé que signen el dia de La Candelera! I amb bona cosa de pluja! Tinc una tendència patològica a l'optimisme, sí!
Ahir van acabar de reunir-se i es van fer la foto, els del Pacte. I reien. Estaven contents! I vaig pensar que no va ploure, que La Candelera també reia. I ja ho sabeu que "si La Candelera riu, fes foc al niu".
De manera que...
Ara que tampoc no sé perquè en faig cas de Pactes i Candeleres, si també diuen que "tant si riu com si plora, fes foc i tanca la porta, i tan si plora com si riu, l'hivern és viu". Vull dir que una mica de crisi i algun constipat encara tindrem, eh? Sort que avui és Sant Blai Gloriós i li demanarem que ens cure la tos.
No sé què els haurà dit La Marmota als Estat Units. S'acabarà la crisi allí, vull dir l'hivern? La recordeu aquella pel·lícula? "Atrapat en el temps"? Una en que Bill Murray es despertava cada matí i sempre era el dia 2 de febrer?
No sé jo com acabarà aquest hivern, però la peli acaba bé. I la cançó amb que Murray es desperta cada matí, és molt xula. A mi la versió que més m'agrada és la d'UB40. Au, bon dia!

Al punt de mira, al Posdata

2011-01-31T07:16:00.006+01:00

Us adjunte una crítica de la meua darrera novel·la "Al punt de mira" que va aparèixer al suplement Posdata del Levante de divendres passat. Jo crec que si cliqueu sobre la imatge, la podreu llegir.
Vull donar-li les gràcies a Alícia Toledo i fer-vos un aclariment.
Això que ella demana al final de la seua crítica, no ha estat possible perquè, tot i que és una novel·la un poc negra, i un poc agra, i un poc..., no deixa d'estar encabida dins d'una col·lecció de narrativa per a joves i... Per això tinc tan de mirament. Eu, que no sóc tan valent, jo.

Joan Baptista Campos

2011-01-29T08:33:00.005+01:00

Hi ha blocs i blocs.
El meu, per exemple, és un com un sac de pataques, on la majoria de vegades guarde pataques, i d'altres aboque el que em ve de gust, però no deixa de ser un sac de pataques. A mi ja em va bé, però hi ha gent que l'ha enllaçat com un bloc de literatura... Tanmateix, si l'heu llegit alguna vegada ja sabeu que de literatura, de literatura, no és, aquest bloc. Ara que cap problema tampoc.
Hi ha uns altres, que, s'han especialitat en la crítica literarària, que és una cosa que a casa nostra fa molta falta.
Hi ha uns altres que comenten notícies...
Però hi ha blocs que, al meu parer, són imprescindibles!
És el cas del que us recomane avui: La garfa dels dies. El que governa l'escriptor del grau de Castelló Joan Baptista Campos.
A mi, amb La garfa dels dies, em passa una cosa curiosa: sempre tinc ganes de fer-li comentaris. La bellesa dels mots amb que va bastint els textos, les imatges plenes de vida que ens regala, la mirada amb que ens fa observar la realitat que ens envolta i que nosaltres no sabem veure, els aforismes tan encertats amb que ens obliga a pensar, la prosa poètica que trena idees d'enginy... Un bloc ple de poesia que mai no em deixa indiferent.
I tinc ganes de contestar-li i de dir-li-ho...

Crec que ho va dir Salinger això de les ganes de telefonar a l'autor i fer-te amic seu quan acabes un llibre que t'agrada... Ja sabeu de què estic parlant, no?
Doncs, això mateix em passa a mi. Tinc ganes de fer comentaris, i obric la finestreta per a fer-los, i comence a escriure a l'espai reservat per a comentar, i mai no els acabe. Ni els envie.
Perquè els meus comentaris mereixen estar ací al meu bloc. Però allí... no els puc deixar (desar).
Per què?, direu. Potser pense que no puc millorar de cap manera els silencis que em provoca la lectura dels seus posts. Us en deixe un de tast ací però us recomane el bloc sencer. Pura literatura!
Fruïu-ne!

Invisibilitat

2011-01-28T07:04:00.002+01:00

Herbert George Wells ja va tocar el tema en la seua novel·la: L'home invisible. Més recent i divertit, podeu trobar un conte d'un home que troba la fórmula per fer-se invisible al llibre: Set narracions curtes per una setmana llarga de Joan Andrés Sorribes. Després de la primera pel.lícula l'any 1933 dirigida per James Whale, se n'han fet cinquanta de versions... Jo pensava que tot pertanyia al camp de la ciència ficció, però no. La invisibilitat existeix!
Si voleu trobar la fórmula real per a fer-vos invisibles, allà va la recepta:
Proveu de circular en bici per la ciutat!
O, en tot cas, si no sabeu anar en bicicleta, proveu d'escriure en una llengua minoritzada.

La bici és un plaer

2011-01-25T07:08:00.004+01:00

La bici és un plaer. Jo vaig amb la bicicleta a treballar. Ho vaig decidir aquest estiu i des de les vacances que ho estic fent. Visc a uns 10 quilòmetres del lloc de treball i tarde mitja hora d'anar i mitja més de tornar. Això representa una hora al dia d'exercici físic gratuït que em va molt bé. A més, des que vaig amb la bici he descobert olors noves, espais diferents, paisatges que m'havien passat desapercebuts, eixides de sol dignes de fotografiar... M'encanta i us ho recomane.
Ah! I m'han regalat una bicicleta nova preciosa amb la que dóna gust anar a treballar. Així que estic fruint com tant com... (poseu vosaltres la comparança). Eu! Que és un goig.
He tastat de tot: a l'estiu calor, a la tardor fulles seques per tot el carril i olor de bosc (esperava pluja, però no ha pogut ser) i a l'hivern estic passant un poc de fred. De fet avui fa molt de fred, uns tres sota zero, diuen, i només de pensar-ho.... ui!
Però no desistiré! No em sentireu queixar-me. Agafaré la bici tan bon punt acabe d'escriure això i me n'aniré a treballar amb molt de gust.
Potser si m'haguera de queixar d'alguna cosa... ho faria d'alguna gent. Perquè hi ha gent que no saben per a què serveix un carril bici. Jo els diria que no és un lloc per a deixar el camió i descarregar les mercaderies, tampoc no és un lloc per a aparcar, ni és l'espai verd on poden cagar els gossos, ni un bon racó per a fer el botellot i esclafar les botelles de vidre, ni és un dipòsit per a les caixes de cartró, ni... Però no em queixe. Ni de la gent. Ja ho aniran aprenent.
Ara, m'abrigaré bé, per als tres sota zero, i sortejaré tots els obstacles del carril bici, mentre hi haja. I quan s'acabe el carril, m'enfrontaré a les obres del tram que l'han fet desaparèixer i després als perills de la ciutat sense carril i arribaré viu i amb ganes de viure al treball.
La bici un plaer, ja us ho he dit.
Bon dia.

Visita al Grangel Mascarós

2011-01-21T07:03:00.003+01:00

Aquesta setmana he anat a L'Alcora, al col·legi Grangel Mascarós. Ha estat una experiència molt especial.
D'una banda perquè els xiquets i les xiquetes s'han llegit un llibre que vaig escriure a quatre mans amb l'amic Vicent Marçà, i parlar del procés de creació de "Moda amb misteri" amb els lectors i lectores, m'ha portat records emotius i agradables.
Però, també ha estat una visita agradable perquè uns altres s'han llegit "Marta i l'encanteri maleït" i encara no tenia molta resposta d'aquest llibre, ja que el vaig estrenar l'any passat. I ha estat bona, eu!, que els ha agradat!
Tots i totes, els xiquets, les xiquetes, les mestres i Javier, el comercial d'Edelvives que m'ha acompanyat, s'han portat molt bé amb mi.
I els volia donar les gràcies

Avui fa un any

2011-01-12T06:48:00.002+01:00

Fa un any, vaig tenir la sensació que el terratrèmol no havia respectat res, que s'havia carregat fins i tot el poder d'aquell país. Ens van voler impressionar ensenyant-nos que havia caigut la casa del govern, ja veus tu, amb tanta destrucció com hi havia! A mi em va afectar veure tanta gent viva sense saber on anar, ni què fer, ni a qui buscar... I les imatges d'un cementeri. Vaig veure moltes tombes intactes, sense ni tan sols un clavill. Em va sobtar que s'hagueren construït les cases dels morts a prova de terratrèmols, però no les dels vius, que semblaven nínxols enderrocats.
Fa un any, la televisió ens mostrà imatges. Si ens creiem el que ens ensenyen, poc ha canviat en un any aquell país. Si de cas les tombes, que ja no estaran intactes, tampoc.
Perquè fa una any i els morts continuen vius a Haití. I jo tinc ràbia.
Però, bon dia!

Tren i Terra

2010-12-17T07:07:00.003+01:00

Diuen que Woody Guthrie va fer aquesta cançó mentre viatjava en tren d'una punta a l'altra del seu país. M'agrada aquesta cançó. Ens diu com estima la seua terra. És, si fa o no fa, com jo estime la meua. També diuen que ell hi anava moltes vegades de polissó en vagons de mercaderies, que va ser així com va viatjar gratis per tot el seu país. No se jo si d'haver viatjat amb l'AVE l'hauria escrita mai, no ho sé. Hi ha qui diu que l'AVE serveix per a vertebrar el país. Quin?
No sé si les presses vertebren, com a mínim jo no tinc pressa en arribar a Madrid, ni sé si tinc prou diners per pagar-la, eixa pressa. Ara que, no m'heu de fer cas, que jo no n'entenc molt, d'aquestes coses. De fet, no n'entenc gens.
No sé ni perquè escric açò, serà perquè és molt prompte i encara estic un poc adormit, serà perquè m'he despertat amb aquesta cançó al cap, serà perquè ve l'AVE, serà...

Una cançó a la memòria de Víctor Peris i Grau

2010-12-16T06:55:00.004+01:00

La música de Dylan per recordar-te.
Gràcies per sembrar la Llavor a la nostra Terra, ha donat Fruit i en seguirà donant.
Una abraçada, Víctor, sigues on sigues.

Al punt de mira de Joan Andrés Sorribes

2010-12-10T07:30:00.012+01:00

Estic, de moment, al punt de mira de l'escriptor Joan Andrés Sorribes. Però no us penseu que és perquè em té mania o alguna cosa d'eixes, no. M'està apuntant, entre altres coses, perquè parla del meu llibre Al punt de mira, al seu bloc.

Si ho voleu llegir, podeu clicar ací i si no està l'enllaç trencat anireu a parar al seu bloc. Diu coses molt xules de la meua novel.la i de mi. Moltes gràcies Joan.

Bolets i sequera

2010-12-09T07:12:00.004+01:00

Aquesta ha estat una tardor de sequera a Albocàsser. No ha plogut gens al meu poble. Està tot molt eixut i no ha eixit cap bolet. Ni un. Però, tot això, estic content perquè, de moment per a menjar no ens en han faltat. Que quan tenim moltes ganes de tastar-los, tirem mà del congelador, doncs encara ens en queden uns pocs de l'any passat.
Dic que estic content, però, perquè potser que a Albocàsser no n'hagen eixit, de bolets, però... haver-ne n'hi ha. A mi, m'han regalat un llibre que ve farcit de poemes i fotos d'aquestes menges tan exquisides, i a més al bloc de Mompó en trobareu en abundor. Són literaris, però. Vull dir que no es mengen (o potser sí?) El cas és que si en voleu fer un tast veureu que tots són de la millor qualitat.
I això que ha estat una tardor seca, que si haguera arribat a ploure no vull ni pensar que els hauríem fet!
Per cert, els bolets de la imatge no els hem trobat al poble. Són de Canto Nieto.

Narrativa històrica

2010-12-01T07:04:00.002+01:00

Ahir, Canto i jo ens vam colar al Taller d'escriptura literària de la UJI. Ho vam fer perquè ens havia convidat Pasqual Mas, que és un dels coordinadors del taller i perquè la cosa anava de novel·la històrica, tema que ens agrada, i perquè intervenia un mestre del gènere: Joan Andrés Sorribes.
I va pagar la pena, sabeu?
Vam fruir de la vesprada, assaborint-la, tot i sabent que estàvem aprofitant el temps per viure intensament escoltant paraules sàvies pronunciades amb senzillesa.
Si voleu la recepta de Joan Andrés per fer bones novel·les històriques és aquesta:
Agafeu molta documentació i procureu que no es note que us heu documentat. Poseu-hi un pessic generós de coherència, i procureu parlar des de la mirada i els sentiments de la gent que van viure el moment del què parleu. Afegiu-hi uns quants escenaris reals o fàcils de reconèixer. Barregeu-ho tot amb una bona dosi d'etnologia i vida quotidiana. Deixeu reposar la mescla i no tingueu pressa. A poc a poc, deslliureu els personatges perquè parlant parlant vagen explicant-se i dient com són.
I no us penseu que heu fet l'obra més perfecta del món, que sempre quedaran coses "per fer", ja se n'encarregarà el lector de completar-la, si teniu la capacitat de seduir-lo.
Escoltar-lo va ser un plaer, ja us ho he dit.

Subsòl, un plaer conjunt

2010-11-26T06:51:00.001+01:00

No he llegit el llibre d'Unai Siset, Subsòl. No ho he fet encara, però ho faré aviat, tan bon punt acabe el llibre que estic llegint ara: Les aventures del bon soldat Svejk. Me'l llegiré a plaer perquè sé que està escrit a plaer, i només això ja és una garantia. Que les coses que es fan amb gust solen donar gust, també.
Ahir a la vesprada vaig estar a la presentació de Subsòl a Castelló de la Plana i els seus autors, eufòrica ella i eufòrics ells, ens van transmetre una complicitat, entre tots i tota, digna d'envejar. Sense haver llegit el llibre jo ja els done l'enhorabona per la capacitat de treball conjunt i pel plaer que els ha produït, i els produeix encara, haver-ho fet.
Tan bon punt me'l llija ja us diré si tinc raó i una cosa porta l'altra.

Presentació de Bernat a Castelló

2010-11-18T06:37:00.002+01:00

El proper dimarts dia 23 a la llibreria Babel de Castelló, Canto i jo presentarem el llibre: Bernat, un científic enamorat, d'Edicions Bromera. El podeu llegir si teniu més de 10 anys, o potser menys i tot. Amb aquesta història esbojarrada, com el científic que la protagonitza, vaig guanyar el Premi Vicent Silvestre dels Ciutat d'Alzira.
Si voleu més informació cliqueu damunt de la imatge.

Castells Patrimoni de la Humanitat

2010-11-17T06:35:00.004+01:00

Això, que ja ho haureu sentit, que els Castells, i vull pensar que també de retruc la Muixeranga, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Molt modestament, em sent part d'aquest reconeixement perquè aquest estiu a les festes d'Albocàsser ens vam disfressar de castellers. I ho vam viure!
L'enhorabona als meus amics de Sants.
I a la resta també!
La imatge és de 3X4.info, però jo l'he furtada del Web d'Albocàsser.

Avui sope!

2010-11-12T07:12:00.001+01:00

No vull dir que la resta dels dies passe de l'aire, no! El que passa és que avui és el sopar de les lletres. Vull dir que, si la gran Deessa ho vol (parafrasejant a Enric Lluch), avui acudiré a la festa de la literatura que organitzen a La Ribera. Els premis de la ciutat d'Alzira, a més de ser un referent en el món de les lletres, també són un bon motiu per saludar una pila d'amics que fa temps que no veig. Us diria mentida si no reconeguera públicament que estic emocionat. Per això us dic que avui sope!

Llibres antics i lectors joves

2010-11-10T07:23:00.003+01:00

La gent que organitza la Fira del llibre antic i d'ocasió de Castelló, han programat un dia dedicat a l'encontre dels joves i dels infants amb escriptors. Em fa gràcia que una Fira del llibre antic, promocione la lectura entre els més joves. Curiós, si més no.
Serà demà dijous a partir de les deu del matí a la Plaça Santa Clara de Castelló. Em sembla una proposta molt interessant i és per això que he demanat permís a la feina per poder assistir (m'estic quedant sense moscosos, però m'agrada poder-los gastar en coses com aquestes).
Joan Pla i jo estarem tot el matí a la fira esperant els lectors, per explicar-los coses sobre el procés d'escriure o allò que vulguen saber, i que siga confessable, és clar.

Carmina a la biblioteca

2010-11-09T06:59:00.003+01:00

Gràcies a una iniciativa de la Fundació Huguet, ahir a la vesprada vam poder gaudir d'un encontre amb lectors de Carmina, la pingüina que ve de l'Argentina, de Tàndem Edicions, a la Biblioteca del Primer Molí de la ciutat de Castelló. Va caure algun conte, a més del de Carmina, és clar, i vam riure una estona amb els xiquets i xiquetes. I envoltats de llibres. A Canto i a mi ens va agradar molt l'experiència.

Banda sonora de Bernat

2010-11-06T11:34:00.003+01:00

Una possible banda sonora per al llibre Bernat un científic enamorat, podria ser aquesta: The Power of love, que també va ser banda sonora de les pel·lícules del retorn al futur.

Ahir al Museu d'Alzira vaig fer una mena d'animació a la lectura d'aquest llibre amb la col·laboració d'una colla de gent estupenda de Tous, La Pobla i Senyera. Gràcies a tots i a totes els que ahir vau tindre la paciència d'aguantar les meues guilladures. Per a mi va ser un plaer, m'haguera agradat, però, poder-vos dedicar una mica més de temps en la signatura dels llibres.

Un nou conte de Llorenç, el contacontes

2010-11-05T06:44:00.003+01:00

L'amic Llorenç ha tret un llibre nou en edicions del Bullent. Il·lustrat per Paula Peña (amb uns dibuixos preciosos per cert) Les flors d'Albagés és un conte que ens transporta a bellesa de la vida rural, que ens apropa al perfum de les flors, al pas de les estacions, al cicle de la vida.

Bernat visita Alzira

2010-11-04T07:05:00.003+01:00

Demà, divendres 5 d'octubre, me'n vaig a la ciutat d'Alzira amb Bernat, un científic enamorat. És una animació lectora que han organitzat dins dels actes dels Premis Ciutat d'Alzira d'enguany. Hi vindrà gent de Tous, de Senyera, de La Pobla..., i potser de més llocs. Estic molt il·lusionat preparant coses per a fer una animació divertida. L'única cosa que no m'acaba de fer és que demà Canto no em pot acompanyar i a mi m'agrada molt treballar amb ella, però, tot i això, m'està ajudant tant amb els preparatius i m'ha transmés tant d'entusiasme, que és com si hi vinguera, també.
No m'agrada desitjar que passe el temps, perquè passa; però tinc ganes que siga demà, la veritat.

Youtube al punt de mira

2010-11-03T18:43:00.003+01:00

El títol d'aquest apunt està desordenat expressament. Hi hauria hagut de ficar: Al punt de mira és al youtube. Però, sabeu?, us volia fer mirar.
I no em negareu que el titular queda molt més canyer tal com jo l'he posat, no?
Això, que Edicions del Bullent ha penjat un vídeo de promoció de la meua novel·la Al punt de mira al Youtube. I us ho volia dir, mira.

infantar, estudiar, jugar

2010-11-03T18:28:00.002+01:00

Algú li hauria d'explicar a eixa xiqueta de 10 anys que el nadó que ha parit no és una nina. Però, qui ho farà? La seua mestra?

L'estirp a Benicarló

2010-11-03T06:45:00.002+01:00

Ahir va ser un dia bonic. Em vaig demanar permís al treball i me'n vaig anar de viatge. Vaig passar el matí pel Maestrat. Recorrent el territori de la novel·la L'estirp de la Sang Reial. A més vaig tenir l'oportunitat de conèixer uns lectors de Benicarló. Una salutació ben cordial i animada a la gent de l'IES Joan coromines i l'IES Ramon Cid d'aquesta ciutat.

Gràcies, Joan Solà

2010-10-29T07:00:00.004+02:00

Gràcies per la passió en defensar la nostra llengua i la capacitat per explicar-la.

set narracions (2)

2010-10-27T07:03:00.005+02:00

Joan Andrés Sorribes, no cal que ho diga, és un escriptor de gran solvència que es va estrenar com a narrador amb Noverint Universi, i pràcticament a la vegada va publicar: La forja de Lessera, tots dos amb Tàndem Edicions. Des de llavors ha anat publicant sense pausa, menys del que les seus lectors voldríem, però. Va completar la trilogia històrica amb: La creu de Cabrera, i després ha publicat: L'altra mirada, Parlaràs de mi. La majoria de la seua producció literària és fruit dels nombrosos guardons que ha obtingut.
Ahir vam presentar a Babel la seua darrera obra: Set narracions curtes per a una setmana llarga. És una delícia, com tots els seus llibres. Però us he de dir que en aquest, els que coneixeu Joan Andrés personalment el veureu més reflectit que mai, i els que no teniu la sort de conèixer-lo, podreu saber com és. Jo crec que és un llibre sincer, com una finestra oberta a la seua vida. I ens convida a mirar. A Joan li agrada donar-nos feedback per facilitar-nos la comunicació amb ell. És un narrador proper i honest que ens presenta veritats absolutes, fins i tot quan explica les mentides més grosses, però en literatura no hi ha mentides, que això li ho sentit dir a ell.
Són vuit narracions curtes que parteixen de la quotidianitat, la majoria d'elles, però de sobte, quan ja estàs amb el narrador tranquil·lament mirant per la finestra, aquest te n'obri una altra i et fa mirar el que a ell li dona la gana i et fa passar al surrealisme, al somni, a allò irreal, sense deixar-te anar, acompanyant-te perquè no t'acabes de perdre en el món de la seua fantasia. Jo crec que és com si ens convidara a somniar amb ell.
Jo diria que és un llibre ideal per llegir-lo al llit abans d'anar a dormir, perquè són històries curtes i no correu el risc d'adormir-vos, a més el llibre no pesa i no agafareu tendinitis, i és ecològic, econòmic i ocupa poc de lloc. Jo crec que us ajudarà a agafar la son dolçament. Bo, potser algun conte us anime una mica, però tampoc no passa res perquè, ben mirat, esteu al llit, no?
A més teniu lectura per a tota la setmana, això si no voleu repetir és clar, i ja us dic d'antuvi que estic segur que repetireu.
És un recull molt equilibrat. Carregat de frases fetes que només ell sap portar a la boca dels personatges o del narrador, ens fa pensar, traspua passió, amor, tendresa, certa dosi d'erotisme i una bona càrrega d'humor.

Set narracions a Babel

2010-10-23T11:48:00.005+02:00

No puc negar que m'agraden els contes. No sé si és per això que Joan Andrés Sorribes m'ha demanat que dimarts 26 d'octubre a les 19:00 de la vesprada a la llibreria Babel de Castelló, li presente el seu darrer llibre, publicat per Onada edicions, que es diu: Set narracions curtes per a una setmana llarga. O potser ho ha fet perquè som amics, i tenim el vici d'esmorzar plegats de tant en tant... No sé perquè m'ha convidat a compartir la taula de Babel amb ell, però, en deixar-me presentar-li el llibre, m'ha fet un regal. I no puc més que donar-li les gràcies.
Ens agradaria molt que ens poguéreu acompanyar.

Premis de Xàtiva

2010-10-22T06:59:00.003+02:00

Aquest matí volia fer la crònica del XXX Premis literaris de la ciutat de Xàtiva.
Perquè la fortuna i la bona voluntat dels membres del jurat van fer que estiguera present. Em va caure el de narrativa.
Va ser un acte ben organitzat, bonic i tendre. Pep Botifarra en va ficar l'apunt musical i va cloure amb una cançó que a Canto i a mi ens encanta: L'havanera tita, la de les figueretes, eu!
Ah, i estava ple de gent!
Au, ja està.
Una crònica molt curta, ja ho sé, però us he dit que la volia fer, la crònica, no que la faria. Que és molt de matí, tinc son i encara estic emocionat.
Si voleu saber-ne més haureu de navegar per la xarxa.

Fórmula 1 i democràcia

2010-10-19T07:57:00.006+02:00

Es veu que el president de la Fórmula 1, el Bernie Ecclestone, ha declarat que no creu en la democràcia, per eixa regla de tres hauria de fer córrer els seus cotxes a paisos no democràtics, no?

La ràdio i els llibres

2010-10-16T11:55:00.005+02:00

La periodista Amàlia Garrigós del programa Alta fidelitat de Ràdio nou m'ha demanat que parlara durant un minut del meu llibre Al punt de mira. Quin exercici més difícil, a mi em resulta més fàcil escriure llibres que parlar d'ells i més encara si ho he de fer amb un minut. Crec que li he dit un poc de què anava el llibre, que és la història d'una advocada del torn d'ofici que es veu en l'obligació de defensar un assassí tot i sabent que és culpable, potser també li he dit que és una novel.la gairebé negra, amb tota la intriga de la investigació criminal...
Però no li he dit que vaig decidir escriure'l en present, perquè el ritme fóra més ràpid, ni tampoc que està narrat en primera persona per tal que el lector siga partícip de la neurosi de la protagonista, ni tampoc que és un llibre que a mi fa molt bona olor, ni moltes altres coses que potser hauria hagut d'explicar.
En fi, que no dec estar fet per a vendre llibres, jo. De tota manera, si teniu curiositat per sentir el que he dit en un minut del llibre Al punt de mira, podeu fer-ho escoltant a Ràdio nou el programa Alta fidelitat, tot i que no sé amb certesa quin dia ho trauran, així que...

Abraçades de sis segons, el cascavell del gat?

2010-10-15T07:08:00.003+02:00

Ahir vaig veure els miners de Xile que pujaven de la mina. Només eixir del forat, abraçaven els seus i després el president del país.
Quin goig d'abraçar la gent, no?
Dissabte passat, per exemple, a la festa d'Escola Valenciana, em vaig fartar d'abraçar amics i amigues! Perquè, tot i la que ens està caient, la gent que ens vam aplegar a la Festa dels 25 anys de Trobades estàvem feliços, emocionats i emocionades i abraçàvem amb ganes. I, amb les abraçades, uns a uns altres ens encomanàvem més ganes de continuar defensant la llengua i el territori.
Diu la meva filla (no sé d'on s'ho ha tret), que les abraçades, per ser efectives han de durar un mínim de sis segons. Jo ho he provat i té raó, fan efecte. I diu també que no s'ha de pegar a l'esquena de la persona abraçada, fent aquell ritme què tenim per costum alguns (tap tap tap), perquè és com si li estiguéreu dient que ja en teniu prou i que ja pot marxar.
Segur que té raó, perquè els miners, ahir abraçaven a la família sense colpets a l'esquena i el president els abraçava a ells amb aquell tap tap tap que ja sabeu. No eren de sis segons, les del president, crec.
A mi, em proven tan aquestes abraçades d'un mínim de sis segons, que m'he posat a pensar i... Voleu dir que als de dalt no els hi provarien, també? Perquè el president de Xile tot i que no li van tocar abraçades tan llargues ja s'està plantejant de canviar la política minera al seu país...
Jo si l'altre dia a la Festa per la Llengua n'haguera vist algun, dels de dalt, li l'hauria feta! Una abraçada, vull dir. Una de sis segons. Si l'haguera vist, l'hauria abraçat, perquè dic jo que si provaren les abraçades de sis segons serien més feliços, no? I dic jo també, que si foren més feliços, potser... Digueu-me ingenu, si voleu, però he pensat que potser, amb una abraçada d'aquestes que diu la meva filla hi hauria prou per canviar la política lingüística al nostre país.
Ho he pensat així, de colp, en veure els miners abraçant el seu president. No ho sé! De vegades pense unes coses que...
Però, potser podria funcionar. Tot és provar-ho! Només cal trobar un voluntari (jo avui no em veig amb cor) i la persona adequada per a ser abraçada (una que mane molt, si pot ser) i..., fer-li una abraçada de sis segons!
Jo estic segur que funcionaria, però...
Qui vol invertir sis segons? Qui li posa el cascavell al gat?

Imaginació i festa

2010-10-09T08:22:00.002+02:00

Avui és festa, ja ho sabeu.
També hauria estat el 70 aniversari de John Lennon. Potser és un bon dia per IMAGINAR. Si ho voleu fer de forma col.lectiva i fruir-ne imaginant amb molta gent, podeu fer-ho a la Fira de Mostres de València a la festa per celebrar un altre aniversari, 25 anys de Festes per la Llengua. Serà xulo!

Jugar amb tot el cos

2010-10-07T06:42:00.001+02:00

Resulta que quan jo era menut, ja jugava amb tot el cos. I fa uns quants anys d'això. La cosa és que, els he preguntat, i els meus pares també hi jugaven amb tot el cos, i els seus... Es veu que fa molts anys que el personal va descobrir que si volia jugar, podia fer-ho. I podia utilitzar la part del cos que volguera, tu.
I jo, ignorant de mi, encara continuava jugant amb tot el cos fins ahir mateix.
Ho feia sense saber que la tecnologia ja ho permet.
Resulta que s'està muntant un rebombori espantós (no m'estranya, és revolucionari), perquè una gran multinacional de la tecnologia ha llançat Kinect una aplicació per a Xbox que permet jugar amb tot el cos.
Jugar amb tot el cos!
Quines coses!
On anirem a parar!

Festa a València

2010-10-06T18:41:00.002+02:00

Tot i que sembla que els mapes isobàrics estan en contra de la nostra llengua i que porten baixes pressions per al dissabte a la ciutat de València..., jo hi faig idea d'anar a la Festa.
I si plou la deixarem caure, no?
Si voleu venir, allí ens trobarem.

el valor de l'ametla

2010-10-02T08:23:00.001+02:00

M'he agafat unes vacances i estic ajudant els meus pares a collir les ametles. És un treball senzill. Hi posem unes xarxes a sota de l'arbre, peguem cops a l'ametler, fem caure el fruit i després recollim les ametles que hem pescat a cabassades per poder-les ensacar. A mon pare li agrada agafar els ametles i posar-les al cabàs. Té les mans molt grans, el veig com grata el muntó d'ametles triant les branquetes i el fullam que no cal ensacar. Jo diria que les acarona, em dona la sensació que les tracta com un tresor, com si foren monedes d'or.
Normal! Són el fruit del seu treball, de tota la seua vida. Ell ha plantat els ametles, els ha empeltat, ha vist com es feien grans... Tot i que sap que les ametles són tan barates que no valen res, les acarona com si volguera afirmar que el seu treball és molt valuós. I ho és, tot i que les lleis del mercat no ho volen reconèixer.

El pont

2010-09-30T08:30:00.003+02:00

El pont al joc de l'oca està representat a les caselles 6 i 12, simbolitza una mena de porta que ens condueix de la terra fins al cel. Segons les regles de l'oca, si caus al pont pots avançar fins a l'altre pont, tant en un sentit com en l'altre.
El pont també és el nom que hem escollit per batejar la nova associació d'apassionats de les lletres que vam parir uns quants i unes quantes dissabte passat a Benassal. Una associació cooperativa de lletres de les terres castellonenques que ha nascut carregada d'empenta i amb ganes de créixer. Si voleu més informació. El Bloc de Joan Andrés Sorribes en fa cinc cèntims.

Un nou llibre

2010-09-28T16:17:00.007+02:00

Avui ha arribat a les meues mans un llibre nou que m'han publicat: "Al punt de mira". Núria Sendra, l'editora, s'ha desplaçat expressament fins a l'estació de València per lliurar-me'l. Li estic molt agraït perquè no podia esperar que arribara el correu amb el paquet de llibres a ma casa. Tenia massa ganes de tocar-lo, ja. La portada de Miquel Mollà ha quedat molt atractiva, molt encertada amb el contingut de l'interior.
L'he obert a la mateixa estació i l'he olorat. I m'ha agradat molt. Fa bona olor també. La veritat és que els llibres de l'editorial Bullent tenen una flaire especial. No sé si és perquè el primer llibre que vaig veure publicat va ser amb ells, però... fan una olor especial. Jo no sabria dir a què, però li l'he donat a olorar a la meua filla i diu que fa olor de muntanya, una mica d'espígol i alguna altra herba que no m'ha sabut dir quina és.
Bona olor, ja us ho ho he dit. El que em resulta curiós és que justament aquest llibre faça olor de muntanya i d'espígol, perquè és una de les històries més urbanes que he escrit. Una novel·la fosca, gairebé negra, amb un assassinat escabrós i una advocada molt mal parlada i una mica neuròtica. Estic molt content d'aquesta història i del to narratiu que li he donat (com que les meues avies han faltat les dues i no ho poden dir, doncs, ho dic jo mateix, au!), espere que us agrade tant com a mi. Si voleu tastar-la un poc ho podeu fer ací.

Tardor

2010-09-24T06:50:00.003+02:00

Han passat tres mesos des que vaig publicar la darrera entrada. I ja ha arribat la tardor. Ara podria fer un post sobre el pas del temps i tota la pesca... Però, em fa molta mandra. Així que us propose escoltar una cançó, mirar per la finestra i deixar que es despenge alguna fulleta. És el que pense jo aquest cap de setmana.
Ara que, ben mirat, igual trobe temps per reunir-me amb una colla d'amics i amigues i muntar una associació lletraferida...
No ho sé. Ja en parlarem. De moment ací teniu una tardor per escoltar.

És estiu

2010-06-23T19:41:00.003+02:00

És temps d'estiu
i és molt més fàcil viure,
salten els peixos
i el cotó ja és ben alt...
Què voleu que us diga? Això, que ja és estiu!

La Gallina Carolina al Cefire

2010-06-12T11:17:00.005+02:00

Doncs, això! De la mà de Mari Creu i d'Estefania, dues mestres carregades de passió per l'ensenyament, El rap de la gallina Carolina ha visitat el Cefire. Concretament ho ha fet al si de les Primeres jornades de compartir experiències a primària. Mari Creu i Estefania van presentar una ponència: L'animació lectora a infantil, un tema que dominen a la perfecció. Nosaltres, de retruc vam eixir en la foto i en la ponència.
Estem contents de compartir amb elles un raconet de vida. Molt contents! I per això ho fem saber. Ha!

Sopar, festa i literatura

2010-06-05T18:57:00.002+02:00

Ahir vam tindre la sort d'estar al sopar del lliurament dels premis de la crítica. Malauradament no vaig fer fotos, però estic segur que Francesc Mompó i Mercé Climent, a qui van premiar per llurs blocs, en penjaran una muntonada i faran una crònica com cal. Joan Pla ja n'ha penjat unes poques, si les voleu veure. Dir-vos que va ser un sopar agradable, una bona conversa amb una colla d'amics, un bon vi, aigües minerals variades, uns galtes de vedella tendríssimes i un amic especialment emocionat: Joan Pla. No va haver-hi ball, però tampoc es pot demanar tot, no?
Tot i que no vam ballar, la festa em va agradar molt, perquè van haver molts parlaments que van deixar caure la importància de la literatura infantil i juvenil. Tenia ganes de sentir, en un sopar d'aquestos, que la LIJ no és la germana petita de la resta de literatures. Fantàstic!
Sabeu que passa?, doncs, que els que ens dediquem a aquest "gènere", de vegades, no sempre, tenim la sensació que no som ni la germana petita. De vegades tenim la sensació que no sóm ni família, ens fa l'efecte que som la cosina forastera que ve del poble, que pobreta a prou penes si se sap desimboldre en un món tan d'això com és el de la Literatura amb majúscules. Potser, tinc una mica de complexe d'inferioritat, no us diré que no, potser això no passa de veritat, però jo tinc aquesta sensació, que voleu que us diga...
Anit no em vaig senitr acomplexat. Anit, amb Joan Pla de capdavanter, tot va se diferent. Sí!
I va ser molt agradable compartir taula i conversa amb la gent que la vam compartir. Definitivament, és una sort que l'AELC, de tant en tant celebre estos sopars a les terres de Castelló. I més encara que li facen un homenatge a Joan Pla, tu!
Quan vulguen poden repetir, si volen.

Marató de Joan Pla

2010-06-03T19:03:00.005+02:00

Aquesta setmana he fet una marató de lectura amb Joan Pla de protagonista. Vaig començar dilluns amb una novel.la seua que tenia pendent de feia mesos: La secta del Graal. Des que vaig escriure L'estirp de la sang reial que tenia ganes de llegir-la perquè sabia que els dos havíem fabulat el robatori del Sant Calze de València a mans d'una secta de bojos fanàtics, i tenia curiositat per veure si hi havia coincidències entre les dues històries. He de dir que, per sort per als dos, no n'he trobat. A canvi, però, m'ho he passat molt bé amb la lectura.
En tornar La secta del Graal a la prestatgeria vaig ser conscient que tenia, pendents de lectura, quatre més de Joan: Així que els vaig mamprendre tots, un darrere de l'altre, eh? I me'ls he anat cruspint estes vesprades: El secret del collar de diamants, El crim del mas maleït, La maledicció del Graal càtar i La violinista de París. Us he de reconèixer que li tinc enveja a Joan (l'enveja no és un bon sentiment, així que m'ho hauré de fer mirar). Potser seria millor dir que l'admire, però és que l'admire i li tinc enveja, sabeu?, les dues coses!
Joan és un especialista en bastir històries d'amor i mort, amanides amb misteri i intriga. Ho fa molt bé, tu. I aconsegueix enganxar els adolescents a la lectura, a tots i a totes, per més mantes que siguen a l'hora de llegir, ell els sap enganxar!
I continua tan prolífic com sempre!
Casundena! Tant, tant..., que exigeix de nosaltres, maratons com la que jo he fet aquesta setmana, si volem estar al dia de tot allò que va escrivint.
Demà, en l'acte del lliurament dels premis de la crítica dels escriptors valencians, a la ciutat de Castelló, l'AELC li farà un homenatge. Un merescut homenatge, al meu parer, perquè no és fàcil fer lectors, no en una llengua tan minoritzada com la nostra, ací, al nostre país.
L'enhorabona Joan, per l'homenatge i pel treball ben fet. Ah, i GRÀCIES!!!!

Bresques i mostillo, primavera d'infant

2010-05-25T21:28:00.007+02:00

Avui és dimarts de Pasqua Florida, festa grossa al meu poble, tan grossa que es balla el Ball pla al prat de Sant Pau! Un bon dia per gaudir xarrant amb els amics a l'ombra del prat, com a mi m'agrada. I és primavera! Primavera de quan era menut, eh?
Com ho sé que és primavera? Per a mi és molt fàcil de saber. Fa anys que m'ho recorden els símptomes de l'al·lèrgia. Tanmateix enguany, no sé si per que fa quatre anys que m'estic vacunant o perquè prenc kèfir i m'està regenerant les defenses, no m'ha afectat massa, la veritat.
Així que per saber que és primavera, enguany, m'he hagut de fixar en els bancals carregats de roig de rosella, les espadelles florides entre la verdor de l'ordi, el cant dels rossinyols al capvespre, la crisi de l'economia sempre la paguen els mateixos, les retallades salarials que no et deixen arribar a fi de mes, l'inici de la precampanya electoral que ja veurem qui els vota..., eixa mena de coses!
També sé que és primavera perquè mon pare ha tallat el baso que té. Tot siga dit, ha tret poca mel, que a les abelles també els afecta la crisi i li han fet una rebaixa del 5% respecte al que hauria estat normal. Poca mel, doncs. Així i tot, l'ha repartida. A mi me n'ha tocat un potet. Ara que és tan dolça, tan gustosa, que cada gota val pel mil. I també m'ha regalat unes bresquetes plenes per a xuplar, les podeu veure a la imatge.

I ma mare, per aprofitar-ho tot, ha escaldat les les bresques escorregudes i ha fet mostillo, i sa casa a tornat a fer olor de mel i de muntanya. Jo, en tastar eixes postres de most de mel, de farina de blat i d'ametla marcona, he tancat els ulls i he tornat a ser un xiquet de pantaló curt que corria pels carres d'Albocàsser, de l'escola directe a casa, a buscar el berenar. Perquè des que era menut que no l'havia tornat a tastar el mostillo tan delerós que fa ma mare.
Per això, tot i la crisi, les retallades i la pudor de precampanya electoral; gràcies al ball a l'ombra del prat, les bresques i el mostillo, avui és primavera de quan era menut, primavera d'infant! I això no m'ho pot treure ningú, ha!

Ombra

2010-05-18T19:12:00.003+02:00

L'ombra del prat m'espera, crec.
Aquestos dies estem molt aqueferats. Visitem escoles, escoltem les xiquetes i els xiquets que tenen moltes coses a dir-nos. Ens diuen què els agrada i què no, d'allò que jo escric i Canto dibuixa. Alguns s'ho curren de veritat, com a exemple podeu veure els dibuixos que han fet la gent de Culla del meu llibre La clau dels templers.
Visitar centres és molt xulo, ens agrada molt, de veritat! Però també és molt cansat, perquè ho hem de fer compatible amb les nostres feines, les que ens donen de menjar, i fem més hores que un rellotge.
Total, que fa massa dies que no puc aturar-me a xarrar tranquil·lament a l'ombra dels plataners de Sant Pau. Crec que ho faré aviat, perquè m'agrada massa xarrar a l'ombra del prat.
Avui mateix podria fer-ho! Però crec que també acabaré passant de llarg, una vegada més. Sóc un malfainer de bloc, això és el que sóc!

Fires

2010-04-27T19:10:00.004+02:00

De menut m'agradava molt anar a la Fira. Perquè em comprava una pilota del tio Pacorro, una llepolia de caramel per a xuplar tot el dia i uns TBOs. I encara em sobraven diners per gastar-los en companyia dels amics. Dues pessetes per al tir: “A lo loco se tira mejor” i una pesseta per jugar-me-la a la ruleta amb l'esperança d'aconseguir-li unes arracades a ma mare o un rellotge d'or a mon pare. Però on mai no em va tocar res. Jo llavors, no podia saber que allò que aquell home em venia eren històries i il·lusió, i no rellotges ni arracades. Per això em passava tota la vesprada mirant i escoltant abans de posar-hi la meua pesseta en joc. Aquella Fira la feien, i la fan, però sense tir i sense ruleta, al Prat de Sant Pau d'Albocàsser.
Dissabte i diumenge passats, Canto i jo vam estar a la Fira del Llibre de València i també ens ho vam passar de categoria. Una animació divertida com les pilotes del tio Pacorro, la del llibre Bernat, un científic enamorat que vam fer dissabte. Una presentació dolça com el caramel que em durava tot el dia, la de Contes i poemes que venen de Mèxic. I una pila de llibres que vam poder comprar a preu de TBO com si diguérem.
No vam poder jugar al tir i a la ruleta perquè era una fira del llibre, però vam passar el cap de setmana amb els amics entre parada i parada amb el regust agradable del caramel. I en arribar a casa i descarregar les bosses, me'n vaig adonar que també havia jugat a la ruleta com quan era menut i que tampoc m'havien tocat unes arracades ni un rellotge. Perquè tenia llibres i els llibres, com la ruleta, també estan fets d'històries i d'il·lusions, no?
Jo què sé!
El cas és que m'encanten les fires, encara que siguen del Llibre, tu!
Ah, per cert! Demà dimecres, a la vesprada, tornem per a firmar llibres. Una altra vegada!

Presentació de Bernat a la Fira de València

2010-04-22T21:59:00.004+02:00

L'hem preparada amb molt de "carinyo", Canto i jo, i la farem a mitges. No sabem com eixirà, però crec que ho passarem bé. Si voleu venir i voleu saber quan i com, cliqueu la imatge, feu-la gran i llegiu-ne les dades.

Manolo Ibañez

2010-04-19T09:50:00.001+02:00

Ens vas fer estimar el més d'abril i ens has deixat a l'abril. Quines coses! Abril és el mes de la República, del Llibre, i de Manolo Ibañez. Et trobarem a faltar, company. Gràcies per encomanar-nos ganes de viure i de riure. Gràcies Manolo.

Açores

2010-04-03T11:12:00.006+02:00

Estic de vacances a Ponta Delgada. He vingut a visitar la meua filla que està per ací fent unes pràctiques gràcies al projecte Erasmus. Què us puc dir! Que estic encantat de la vida, fruint de la meua filla que és una amfitriona excel•lent, que ho estic passant estupendament i que Açores és un paradís blau i verd com el llac de la foto, amb molta aigua, molta mar, molta herba, ple de vaques i de bona gent. Aquesta terra de pau no es mereix per a res que uns ...... (poseu vosaltres el qualificatiu) es feren una foto per signar una guerra. Llàstima!

Coberta de Bernat

2010-03-27T20:05:00.006+01:00

Així serà la coberta del llibre Bernat, un científic enamorat, amb el que vaig guanyar el Vicent Silvestre i que publicarà Bromera d'ací a no res. Diuen que ja està en màquines. Me l'imagine queixant-se entre els engranatges, pobre llibre, com a Chaplin en Temps moderns. Els dibuixos, molt xulos al meu parer, són de Jorge del Corral.

ametlers florits

2010-03-21T12:00:00.001+01:00

"Mire per la finestra que dona al mateix terrat que he vist des del menjador. L'ametler florit dona tristor. Fot un fred que pela. Es gelarà. Els ametlers són uns faves, sempre floreixen abans d'hora, deixant-se arrossegar per l'escalforeta amorosa de quatre dies de gener. I quan arriba el fred de debò... Són més curts que la màniga d'un jupetí! Té una rama trencada, sense flors. Estarà morta. Fa pena. Les gotes de la pluja es deixen caure des de les puntes de la branca seca com llàgrimes de resignació"
De la meua novel.la Al punt de mira, inèdita, de moment.

Festes

2010-03-15T17:19:00.001+01:00

S'han acabat les festes de la Magdalena.
No he fet massa festa, jo. De manera que m'hauria de fer igual que s'hagen acabat, sabeu?
Tot i això tinc una coseta a la panxa que... Bah! Seran aires!
O..., potser una mica sí que em dol que s'hagen acabat les festes!
Per les alifares amb els amics, per l'horari festiu tan fantàstic que teníem al treball, per les hores lliures de més que he pogut compartir amb qui estime, per les visites que he pogut fer als lectors i lectores que no van a escola a Castelló, pel temps que he pogut dedicar a arreglar els horts per sembrar les pataques, per les passejades per la mar, per alguna mascletà tirada amb gràcia com un conte ben explicat... Potser sí que n'he fet, de festa, no? Potser, després de tot, això de la panxa no siguen aires...
Sort als que comenceu les Falles!

Ja el dia és arribat

2010-03-07T08:15:00.003+01:00

Ja el dia és arribat. Avui a Castelló és festa grossa.
Els cantors vestits amb sotana i roquet blanc comencen a cantar fins al carrer: O vere Déus, Trinus et únus... Ell canta també: “dona nobis salutem et pácem et gratiam de caelis”.
La romeria ja està en marxa pels carrers de Castelló. L'escolta de les relíquies és gran. A les autoritats municipals els acompanyen els polítics forasters que han vingut a fer-se la foto i els macers i els guàrdies rurals armats amb escopetes. No serà tan fàcil com li havien assegurat agafar el reliquiari de plata. Els guàrdies van descarregant salves per recordar-li que les seues escopetes van carregades i que la seua funció es custodiar la custòdia, i que ho faran. I els polítics forasters han vingut carregats de maromos amples com un armari, amb llúpies baix del braç que, curiosament, tenen la forma d'una Heckler Koch USP de nou mil·límetres.
Del conte El caçador de relíquies que m'han publicat la Colla Rebombori dins del recull La lletra ferida i que podeu consultar, si voleu, ací mateix.

Incerta glòria

2010-03-06T11:20:00.003+01:00

Creu-me, Lluís, els substituts que l'home busca a l'única glòria són falsos i ridículs. ¿La glòria literaria? Quina imbecil.litat una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de llibres, una mòmia entre milions de mòmies...
Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor

Presentació de L'estirp de la sang reial

2010-03-02T23:05:00.005+01:00

Esta vesprada ha plogut a Castelló. Ha fet mala hora, com si diguérem. Però mon pare sempre que plou diu que serà per a bé i quan no plou també diu que serà per a bé, i quan li preguntes com va la cosa?, sempre, faça el temps que faça, contesta: "Bé de tot".
Parlant de bé i de tot..., els nostres amics sí que són un bé de "lo" tot. Tot i la pluja, hem presentat L'estirp de la sang reial a la llibreria Babel, acompanyats de bons amics i amigues. Gràcies a totes i a tots i una abraçada.

ESR (2)

2010-02-27T07:52:00.005+01:00

Us Presente un altre fragment amb una altra il·lustració de Canto. El llibre? El mateix: L'estrip de la Sang Reial, el presentarem a la llibreria Babel, el proper dimarts, dia 2 de març, a les set de la vesprada.

Un home, amb els cabells llargs i pentinats cap arrere amb una cua, ha baixat del cotxe. Salta la tanca del cementeri i, amb una llanterna, va buscant el nínxol de la mare de Marta, fins que el troba. Arrufat, que ha tingut la precaució d'agafar ulleres nocturnes, veu clarament com l'home dels cabells llargs, deixa la llanterna recolzada en una d'aquelles escales que gasten per netejar les sepultures de manera que enfoca clarament la làpida de Maria March. Des d'on està, fins i tot pot llegir el nom i veure la foto. És el moment d'intervenir. La cosa no ha anat com a ell li haguera agradat, però com a mínim en tenien a un. I amb sort, segons les descripcions que li havia donat Joan, podia ser el cap de la secta, el Maestre de la Congregació.

ESR (1)

2010-02-26T19:50:00.010+01:00

És el moment de fixar-nos en ell. Perquè és el que fa Marta quan entra per la porta feta una fera, seguida d'una parella de policies d'uniforme que no l'han poguda deturar. El veu parlant per telèfon amb algú. És un home jove. Molt jove per al càrrec que ocupa. Està de bon any, no excessivament gros, no, però... eu!, boniquet, com si diguérem!

Un tast de l'ESR (L'estirp de la sang reial), amb il·lustració de Canto Nieto inclosa. Presentació a la llibreria Babel, dimarts 2 de febrer a les 19 hores (Festes de la Premagdalena)

Quines coses!

2010-02-26T15:18:00.003+01:00

No m'havia passat mai.

Els de la secta ESR, l'Estirp de la Sang Reial, els dolents dolentíssims d'una novel·la meua, han llogat un caçador de relíquies i l'envien a Castelló, per furtar les de la santa Magdalena, les que passegen pel terme de Castelló el diumenge de la romeria de les canyes. Això no és estrany, però, el que és curiós és que allò que li passa al caçador de relíquies no ho podem veure en la novel·la. Només ho podem llegir en un conte a part. Dic que és un misteri perquè a mi mai m'havia passat això de que els personatges em fugiren d'una novel·la per anar a viure a un conte. I en aquest cas és així. Sí llegiu L'estirp de la Sang Reial (novel·la publicada per Onada Edicions) o El caçador de relíquies (Conte publicat per la Colla Rebombori dins del recull La lletra ferida) trobareu moltes similituds.
I per acabar de rematar la perdiu, coincideixen en la presentació. L'estirp de la Sang reial es presentarà el dimarts 2 de maç i el recull La lletra ferida el dijous 4 de març. Tots dos actes seran a la llibreria Babel de Castelló a les 19 hores.
Quines coses!

El Causant a la xarxa

2010-02-25T08:03:00.006+01:00

En pocs dies han aparegut a la bogosfera un parell d'apunts de dos escriptors que admire sobre la meua novel·la El causant, que ha publicat Perifèric Edicions.
Vicent Usó diu coses com aquestes del meu llibre:
"Una novel·la que no defuig la denúncia de la història que, sobre aquests fets, dictà el Franquisme, ni l'horror de les presons, els judicis i la repressió que seguiren a la guerra, però que sap edificar, sobre aquesta base, una trena interessant d'històries (i de personatges) que busquen atrapar el lector a través, sobretot, dels episodis que protagonitzen i els enigmes que s'esforcen a resoldre"
Podeu llegir l'apunt complet ací.
I Manel Alonso aporta afirmacions com aquesta:
"En El causant l’autor es posa de part de la gent senzilla, de la gent innocent, de les víctimes de la violència, conscient que de vegades la història és com un corró que aixafa tot allò que troba al seu davant.
De la novel·la m’ha agradat i per això ho vull destacar els símils que el seu autor fa amb els tocs de la pilota valenciana a l’hora de definir la personalitat d’algun personatge, com també la magnífica i dantesta descripció que fa de la batalla de Terol"
També podeu llegir l'apunt complet ací.
Per als que ja heu llegit la novel·la ja sabeu com és d'important per al cas el quadre del Pintor Castell que podeu veure a la imatge. Als que no l'heu llegida...

Sempre us quedarà París...

O llegir-la, és clar!

Una presentació de laboratori

2010-02-25T07:47:00.003+01:00

Estem preparant, al nostre laboratori, la presentació d'una novel.la.

Serà la setmana vinent. A la llibreria Babel de Castelló. El dimarts dia 2 de març, a les 19 hores.

Canto Nieto és l'autora dels dibuixos del llibre.

Perdoneu que no m'entretinga, però no em vull descomptar amb les gotes de Sang Reial.

Trist o content? Una dissidència de mi mateix

2010-02-11T16:01:00.006+01:00

No sé si Pep Castellano, persona a la qual represente, ha d'estar trist o content amb la notícia que ara us contaré. Ja us dic que tinc una dissidència interna dins de mi mateix que ja veurem si la puc resoldre. Serà la neurosi que va a més? No. En aquest cas no és això. Eu! No crec.
M'explique, resulta que un periòdic de La Plana del qual no vull dir el nom perquè no li vull fer propaganda, ha deixat escapar (anem a dir-ho així, amb un eufemisme tendre), la firma de l'escriptor Vicent Usó, una de les millors plomes del panorama literari valencià.
I això em posa trist, perquè jo el llegia cada diumenge en la seua columna “Dissidències”. Saber que no tornarà a aparèixer entre les fulles del no esmentat periòdic em posa trist per mi, com a lector; també pel periòdic, perquè no sé si són conscients que acaben de perdre la signatura que hi posava el contrapunt a la seua publicació, i també per Vicent, perquè sé que li agradava comunicar-se amb els lectors cada diumenge a través del diari. Ja us dic que això em posa trist, o no?
Potser també em posa content, perquè potser el periòdic no es mereixia una columna com la que feia Vicent, i els lectors el podrem continuar llegint al seu bloc o a d'altres periòdics que a bon segur se'l rifaran. Però també, i això és més important, em posa content per Vicent, perquè en el fons jo sé que de moment s'ha lliurat d'una mena d'esclavitud setmanal i que tindrà més temps per dedicar-lo a una de les coses que millor sap fer: explicar històries.
Així que sense tenir-ho molt clar, i potser pecant de dissident respecte del col.lectiu d'amics de Vicent, i de mi mateix, crec que estic content que Vicent ja no col·labore en aquell periòdic del qual no he dit el nom, ni tampoc no el diré.

Llibre nou

2010-02-09T15:59:00.008+01:00

Ja està!
Ja tinc un nou llibre escrit per mi, ja ha arribat a les meues mans. I també fa bona olor, tal com esperava. Potser, en aquest cas l'olor de pega supera la flaire de la tinta. Però això fara el llibre més fort, no?
I l'han fet de paper reciclat, la qual cosa m'agrada.
Què us puc dir de L'estirp de la Sang reial, que no diga ja la pàgina web de l'editorial? No ho sé. M'ho vaig passar bé mentre l'escrivia i em va eixir una jugarota d'intriga. Potser una novel·la negra? No ho sé. El que sí que us puc dir és que està ambientat en la comarca del Baix Maestrat, com l'editorial que l'ha acollit al seu si.
Canto Nieto, com gairebé sempre, ha fet les il·lustracions. A mi em semblen molt xules, què voleu que us diga? Ah, per cert! L'home que veieu a la portada no és cap bisbe ni res d'això, és el líder de la secta de l'estirp de la sang reial, el dolent de la pel·lícula. Que cara de dolent ja en fa, no?
Espere que us agrade

No sé què em passa...

2010-02-08T15:00:00.000+01:00

Vaig llegint els blocs amics i, com més ho faig, més me n'adone que expliquen tan bé les coses que no em cal dir-les a mi. I, com més deixe passar el temps sense dir res, més poca importància tenen les coses que haguera volgut dir i ja no diré.
No sé què em passa..., fa un mes que no escric res al bloc, però tant m'hi fa. Supose que els ametlers no deixaran de florir per això, no?
Per cert, parlant de florir, avui em lliuren un nou llibre.
Ja us contaré si fa bona olor o no.

Fred i calor

2009-12-19T08:41:00.004+01:00

El fred i la neu d'aquesta setmana no només ens han enfarinat l'ànima de records tendres d'infantesa, perquè ve Nadal i tota la pesca.
Nosaltres, hem tingut el cotxe en la fredor del taller des del dimarts. Mentre el cotxe s'avorria a l'UVI, nosaltres hem pogut experimentar una altra vegada la fredor dels transports públics de la nostra ciutat. I no em referisc a la calefacció dels autobusos, que això no ve al cas. El que vull dir és que a segons quines hores als transports públics de la ciutat on vivim els falta calor, que van mig buits, eu!
I com és això? Doncs, ho pense i m'acalore, sabeu?
Resulta que el trajecte de cinc minuts de cotxe, amb la línia regular d'autobusos urbans costa vint minuts de tornada i uns quaranta-cinc d'anada. És o no és per a acalorar-se la cosa? Cal afegir, però, que els autobusos només passen cada trenta minuts. Acudir al treball et pot costar una hora i un quart, si tot va bé. Naturalment, la fredor dels autobusos és aclaparadora i els cotxes van plens de persones soles que només volen tardar cinc minuts.
Diuen, els polítics locals que manen, que tenen un projecte de TRAM (una mena de trolebús un poc modern) que s'havia d'inaugurar en 2007. Però, la gent s'ha agafat la notícia amb certa fredor, no han augmentat la freqüència dels autobusos d'ara i tampoc no acaben de creure en un trole d'un futur que mai no arriba. Ara diuen que estarà en marxa per a 2011. La bicicleta és el futur! Almenys mentre tinguem el cotxe al taller. Però aquesta setmana ha fotut un fred que pela, per a la bici.
Mentre, els altres polítics, els globals, han triat aquesta setmana tan freda per anar a un dels països més gelats del planeta, perquè no volen adonar-se que el planeta s'està escalfant.
Ahir a darrera hora de la vesprada ens van tornar el cotxe. Estem més contents que un bou brau a Catalunya!
Aquest matí, amb la fredor de la matinada, he anat a provar-lo. Li he donat a la clau i ha arrancat. Ha arrancat! És pura màgia, sabeu? Ha arrancat a la primera! Quin goig! Jo ja ho sé que amb aquest gest estic contribuint a escalfar el planeta, ja ho sé! Però arriba un punt que això del planeta ja no et dona ja ni fred ni calor, sabeu?
Per cert, sabeu que li passava al nostre cotxe? Doncs, ens va dir el mecànic que fa molt de fred i que tenia espatllats els escalfadors!
Salut i calefacció!

Nota: La imatge del TRAM l'he baixada del blog de Canto Nieto

Diàlegs

2009-11-28T10:19:00.001+01:00

Ahir vam passar una vesprada agradable. A la Llotja del Cànem de Castelló, vam fruir d'una nova edició dels “Diàlegs a tres” que organitza l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En l'edició d'ahir vam comptar amb la presència de Josep Lozano, de Joan Andrés Sorribes i d'una sala d'actes plena a vessar de gent amb ganes de xarrar. I va haver-hi diàleg, a tres bandes. Els dos escriptors ens van parlar una mica de com veuen el panorama de la novel·la anomenada històrica, de la seua obra i d'allò que els empenta a escriure aquesta mena de novel.les, però de seguida van donar pas al públic que va respondre al repte. Una vesprada i una conversa agradable ja us ho he dit. Llàstima que no vaig fer fotos. Llàstima.

Plagis

2009-11-18T11:09:00.005+01:00

Estic penedit de no haver-lo llegit abans, d'haver deixat passar davant una pila de llibres (alguns bastant avorrits) i no haver agafat per banda Plagis molt abans. I mira que ho sabia que era bo, que ja me n'havien parlat, però...
En fi, que ja me l'he llegit! I no puc deixar de recomanar-lo.
Per què?
Doncs perquè m'ha agradat molt. És una història explicada amb molta frescura. Tenia la sensació que era un contacontes el que m'anava referint els fets. El narrador es passa tota la història jugant amb la llengua i jugant amb els que l'escoltem, divertint-se mentre ens explica la història. I el divertiment del narrador s'encomana al lector. Això a mi em sembla genial.
Té ritme i energia. És un llibre divertit, àgil, original, actual, entretingut, intel·ligent, irònic (la ironia sempre és intel·ligent), i té un pessic d'erotisme que s'agraeix... Una història de suspens i intriga des de la primera pàgina, amb personatges que, tot i que podrien ser caricatures de falla, no ho són, són reals com la vida i te'ls podries trobar passejant per qualsevol ciutat de La Ribera, o a València, o a Terrassa, o a Ses Illes...
Parlem d'un llibre entretingut i àgil de llegir. Hi haurà qui pensarà que si és fàcil no pot ser bo. Moniato qui ho pense. Perquè ja he dit que és un llibre intel·ligent que pot parlar de la profunda complexitat de les relacions humanes, de la soledat, o del que li rote a l'autor, sense renunciar a l'humor. Per a mi, pura Literatura!
L'Urbà Lozano de Plagis diu que és un copió, però jo no ho crec, per a mi ha tret molt bona nota!

Premis ciutat d'Alzira

2009-11-14T10:33:00.003+01:00

“Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m'ennuie donc un peu. Mais, si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de tous les autres. Les autres pas me font rentrer sur terre. Le tien m'appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regarde! Tu vois là-bas, les champs de blé? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c'est triste! Mais tu as des cheveux couleur d'or. Alors ce sera merveilleux quand tu m'auras apprivoisé! Le blé qui est doré, me fera souvenir de toi. Et j'aimerai le bruit du vent dans le blé...”
Antoine de Saint-exupéry
Le petit Prince
Això, que ja en llegireu de cròniques sobre la nit dels premis. Crec que Esperança Camps ha estat la primera. Mercè Climent també ha matinat. Jo he posat un fragment de “Le petit Prince” perquè em fa mandra escriure i perquè jo no podria explicar millor els meus sentiments de com ho fa la rabosa. Ja res no serà igual. Estic domesticat, tu. Vaig abraçar molts amics que feia temps que no veia. En vaig conèixer d'altres que només coneixia pels blocs. I a partir d'anit estimaré el soroll del vent en el blat... Ié! Que em va agradar molt! És bonic anar a un sopar d'aquestos literaris, tu. I si t'acompanyen les persones que més estimes, més encara, i si donen un premi més encara, més encara.

Premi Vicent Silvestre

2009-11-06T14:25:00.008+01:00

Estic entusiasmat! Tan alegre que no ho sé dir. Es veu que he guanyat el premi Vicent Silvestre, l'infantil dels Ciutat d'Alzira, així que estic més content que una cadernera en un card, que un gat amb dues rates, que la reina de les festes el dia de la proclamació, que un golut(llépol) en una fàbrica de caramels!
El llibre es titularà, pam dalt, pam baix: “Bernat, un científic enamorat” i el publicarà Bromera. Jo he volgut fer una història senzilla, actual i divertida, sense pretensions. Els que vulguen filar prim trobaran estratègies per millorar en habilitats socials, potser diran que amaga un exercici de reflexió sobre el valor de l'amistat, una crítica a la superficialitat del món de la publicitat i no sé quantes coses més sobre la societat que ens envolta. Tanmateix, jo crec que només és una història entretinguda d'amor contada amb humor.

Al Juvenil ha quedat finalista l'amic Joan Pla i guanyadora Maria Carme Roca.

En parlen del tema ací.
Moltes gràcies a les membres i als membres del jurat. Gràcies, de tot cor!

Presentació Janxa i la pell de cocodril

2009-10-23T07:59:00.003+02:00

Si esteu subscrits a la programació del Fòrum Babel, potser ja sabreu que l'ONG Asamanu, presente un llibre nostre:
Janxa i la pell de cocodril,
que ho fan a la llibreria Babel
i que ens han convidat a estar a la taula:
a Canto Nieto, la il·lustradora,
a Joan Pla, que n'ha fet el pròleg,
i a mi que sóc l'autor.
Naturalment, també estaran presents els membres de l'ONG Asamanu Àfrica
i, com no, el llibre.
Tot això ja ho sabeu, si teniu la programació a mà.
El que no sabreu segurament és que la presentació es farà el dimarts dia 27 d'octubre de 2009 i no el dia que estava previst.
I per això us vull informar que el dia 27 d'octubre dimarts, a les 19 hores, a la llibreria Babel de Castelló presentem llibre: Janxa i la pell de cocodril.
Au! Ja ho sabeu!
Si podeu venir, serà un plaer poder compartir una estona amb vosaltres.

V Premi Vicent Marçà

2009-10-22T18:55:00.003+02:00

Avui s'ha presentat la cinquena edició del Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà. Ho han fet Dolors Ibañez, mestra i companya de l'estimat Vicent Marçà; Joan Andrés Sorribes, escriptor i membre de la Comissió Cívica, i Miguel Ángel Mulet, regidor de cultura de l'Ajuntament de Castelló, que patrocina el premi.
Si esteu estudiant cinquè o sisè de primària en algun centre de la ciutat de Castelló de la Plana, heu de saber que teniu fins el dia 11 de novembre per inventar-vos una història i presentar-la al concurs. Si voleu més informació sobre les bases, pregunteu-li als vostres professors.
El premi: llibres!!! I la publicació del vostre conte a la prestigiosa editorial Bromera.
Ha! Què t'has cregut, morrut!

Asamanu Àfrica

2009-10-20T08:07:00.006+02:00

Asamanu Àfrica és una ONG creada a l'Alcora amb voluntat de canviar una mica el món.
Són una gent que pensen que l'educació i la cultura són les claus que obriran les portes del desenvolupament i del futur a aquelles persones que els de la societat del nord els hem furtat el passat i el present.
Alguna gent que ens dediquem a escriure, de moment Joan Josep Miralles, Ricardo Alcántara, Joan Plà i un servidor, els hem regalat un llibre, amb il·lustracions de xiquets i xiquetes de diferents escoles i de Canto Nieto. Si en venen bona cosa, i estic segur que ho faran, volen construir i posar en marxa una escola.

No cal dir res més d'ells, que ja us en feu una idea de quina mena de gent són, però si voleu esbrinar alguna altra cosa, podeu clicar ací.

Bon dia

2009-10-13T09:52:00.006+02:00

Bon dia. He estat dormint molt de temps, ja ho sé.
Primer perquè estava de vacances i em donava mandra escriure res al bloc. Després perquè al poble no tenia connexió a la xarxa. Després perquè em vaig posar a llegir les coses tan interessants que penjaven els blocs amics que vaig pensar que si no trobava quelcom ben interessant per explicar, més valia que restara en silenci.
La cosa és que m'he quedat molt de temps sense paraules o sense tenir res a dir, com si haguera estat dormint molt de temps i avui em despertara.
La cosa és que avui m'ha abellit donar senyals de vida. Tampoc no sé si continuaré, si escriuré sovint, si em tornaré a estirar a dormir una altra vegada...
Jo sóc així d'inconstant. No hauria d'haver obert un bloc, potser.
I què us volia explicar avui? Doncs, que tinc unes petites vacances i, aquest matí, com que tenim els bioritmes avesats a matinar, Canto i jo ens hem alçat d'hora, hem agafat les bicis i hem anat a veure com eixia el sol.

Al Grau, avui s'ha fet de dia.
He pensat que era una bona notícia per comunicar-vos. S'ha fet de dia, que no és cosa poca.
Això, bon dia!

Rossinyol perdut

2009-07-23T07:52:00.003+02:00

Atenció a allò que escrivim al bloc. Fa dies us comentava que un rossinyol venia a despertar-me a les cinc del matí. Bo, doncs es veu que algú li ho ha dit al pardalet, o és ell qui ho ha llegit al bloc, o ves a saber. La cosa és que no li ha sabut bo, i l'animalet no ha tornat des que vaig publicar aquell post.
Des d'ací vull dir-te, estimat rossinyol, que em perdones, que sóc de la broma, jo, que no ho deia de debó, i que pots venir tantes vegades com vulgues, i a l'hora que consideres oportuna, a cantar baix de la meua finestra, d'acord?

Convit estiuenc de Mompó

2009-07-22T07:46:00.007+02:00

L'amic Francesc Mompó en el seu bloc ens convida a fer un haiku amb la imatge que veieu.

Jo no en sé de poesia, però com es tracta de jugar he fet això:
Mandra d'estiu,
t'insinues a la sorra,
jo passe de tu.

Parra i fum de caliquenyo

2009-07-18T08:58:00.007+02:00

Ahir a la nit va fer molt de vent a La Plana. Avui hem encetat un dia d'aquells tan nets, sense gens de boirina, ni calitja, ni núvols, d'aquells que a poc que t'enfiles a la muntanya colombres les Columbretes. Tan clar! I a més, és dissabte!
Ja sabeu que m'agraden molt els dissabtes. Canto i jo l'hem encetat amb un bon esmorzar a l'ombra de la parra, amb pa torrat amb tomata, embotits, formatge de la terra i vi fresquet de la bota ficada a la nevera. Després, de postres, rebentat de rom (deixeu-me dir carajillo, que avui és dissabte) Doncs això, m'he fet un “carahillo” i m'he fumat mig caliquenyo (sencer m'hauria semblat un pecat massa gros i no tinc bula, jo).
Me l'he fumat a plaer, i he deixat que els granets de temps s'escorregueren entre els meus dits com la sorra del rellotge (ja ho sé que és una metàfora molt gastada, però avui és dissabte, xa!). Les volves de fum s'enfilaven amunt entre els rajos de sol que s'imposaven ufans, després d'una nit de neteja de cel i ventada, entre les fulles de la parra. Tot un espectacle de fum marmolitzat per la presencia de sol.
Ai! Fumar! Beure! Esmorzar! No fer res! Ens ho demana tant l'estiu! El temps ens prega que el deixem volar lliure com el fum del caliquenyo entre les fulles de la parra! Ens exigeix ser lliure! I jo li faig tan poc de cas!

Rossinyol

2009-07-15T07:48:00.002+02:00

Al nostre barri, hi ha un rossinyol que canta molt bé. Ho sé perquè és estiu i dormim amb les finestres obertes. Tots els matins ens fa una visita per despertar-nos. És molt agradable. Llàstima que no puga comunicar-me amb ell. Li diria que ni Canto ni jo no ens posem a treballar a les cinc del matí.

Bona olor de llibre

2009-07-03T07:50:00.004+02:00

Avui estic d'enhorabona.
Han arribat a les meues mans els exemplars que m'ha fet arribar l'editorial de la meua darrera novel·la El causant.

Tinc el costum d'olorar els llibres, alguns ja ho sabeu. El causant fa molt bona olor. I la gent de Perifèric edicions cuiden tant els detalls que ha quedat fantàstic, Estic molt content del resultat. La coberta ja la veieu a la imatge i a la part de darrere podeu llegir aquest text:
“Marta, una jove de quinze anys, descobreix un caixó de fusta a l'andana de sa casa amb una nota que li crida l'atenció: "El causant és Ernest Cucala". Amb aquella troballa hereta un secret que només pot compartir amb sa mare, i una dèria malaltissa per descobrir el responsable d'una mort, tan injusta com miler d'altres. Farà tots els possibles per recuperar la memòria que alguns han volgut silenciar, i ho farà sense deixar de renunciar a l'amor.”

Per si voleu tastar una mica del llibre i saber com va la cosa podeu fer-ho ací

Amics, mar, arròs

2009-07-02T07:25:00.003+02:00

Ahir va ser una festa. Una colla d'amics que només ens trobem una vegada a l'any havíem quedat, com sempre fem a les primeries de juliol, en un restaurant de Benicàssim, un que està a la vora del mar, i que també és un hotel, però no vull donar mes dades que no em paguen per fer-los propaganda. Allí ens esperava un taula redona, d'aquelles que ajuden a xarrar a plaer, i un arròs amb llamàntol. Tot exquisit.
Quina manera més bona d'iniciar l'estiu que una trobada de taula i tapet! I amb una conversa d'aquelles que fan que allargues la sobretaula fins a l'hora de sopar, eh? Fantàstic! L'arròs també. I el vi del Penedés, blanc, fresc, fent-nos companyia.
I per a postres, a la nit, la nostra filla ens va regalar la notícia d'unes notes estupendes.
M'agrada tant viure!

Gràcies pels bombons

2009-06-26T07:44:00.004+02:00

És tan bonic poder donar les gràcies per alguna cosa! Jo avui aprofito per donar-li'n moltes a Francesc Mompó pels bombons de comentari que ha fet del meu llibre Bombons amargs al seu bloc i que podeu llegir ací.
Si heu llegit el seu apunt ja haureu vist que esmenta uns quants bons motius per poder donar-li jo moltes gràcies, no? És molt amable Francesc. I, tot i que m'està malament dir-ho, jo també estic prou orgullós de Bombons amargs, però...
Però he de dir que té una bona errada de documentació. Francesc l'haurà trobada però com que és tan bona persona no en fa esment en públic. També li dono les gràcies per això. Si ho ha d'esmentar algú, prefereixo fer-ho jo. I ho faig!
Repeteixo: El llibre Bombons amargs té una errada (com a mínim). Us convido a cercar-la. Ara bé, si la trobeu, heu de saber que jo sempre li tiraré les culpes a Marta. Després de tot, és ella qui explica la història i no en té ni idea de formulació química.

Sense fer ganyotes i amb un somriure

2009-06-23T07:58:00.006+02:00

Hem tornat a la biblioteca del mar. Realment és provisional. Encara estan portant llibres i tenen moltes prestatgeries mig buides (o mig plenes, segons com). Ahir no vaig fer cap ganyota. Me'n vaig adonar que hi havia més llibres en la nostra llengua. Tampoc massa, no us penseu. Però jo no me'ls acabaré. El bibliotecari va ser molt amable i em va dir que ho havia estat mirant i que miraria que li'n portaren més.
L'altra vegada, pel llibre de Sergi Pàmies no havia pogut seguir fent ganyotes i vaig haver d'abandonar la biblioteca amb un somriure. I potser gràcies a que l'altre dia vaig eixir de la biblioteca sense fer ganyotes i amb un somriure, el meu desig, de poder llegir debades en la meua llengua, s'ha acomplit o està en camí d'acomplir-se.
Per als que no l'heu llegit, el llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, acaba així: “A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig es faci mai més realitat”

Sense fer ganyotes

2009-06-19T07:42:00.002+02:00

Al nostre barri han posat una biblioteca provisional, una d''aquelles que només munten a l'estiu i que anomenen biblioteques del mar. Canto i jo ja l'hem visitada amb la idea de fer-ne ús.
Li vam pegar una ullada a les prestatgeries i jo me'n vaig adonar que no hi havia cap llibre en la nostra llengua. Li vaig demanar al bibliotecari.
–No, no en tenim –va fer el xic–. És que no tenen eixida, la gent no demana llibres en la llengua d'ací.
Segurament vaig fer una ganyota i el xic m'ho va notar perquè va afegir:
–Però, si vostés m'ho demanen, jo ja ho faré saber a qui mana, a veure si en porten...
–Molt bé, gràcies –vaig somriure però sense abandonar la ganyota inicial.
Vaig regirar les prestatgeries, tot preguntant-me per què no podia llegir cap llibre en la meua llengua, si s'havien pagat amb els meus imposts... En allò, amagat darrere de dos libres ben gruixuts d'aquells que es venen molt, en vaig descobrir un de xicotet i humil, avergonyit d'estar allí supose.
El vaig traure:
–Sí que en teniu un!
–Ah! –va fer el xic amb sorpresa.
Sí, era un llibre de Sergi Pàmies, tot un èxit de vendes en català, de fa tres anys: Si menges una llimona sense fer ganyotes.
Naturalment el vaig agafar en préstec.
El bibliotecari va somriure cofoi i jo vaig eixir de la biblioteca del mar sense poder fer ganyotes, amb la sensació estranya d'haver-me empassat una llimona agra.
No ho sé. Quines coses!

Poemes de butxaca

2009-06-13T11:09:00.003+02:00

A la fira del llibre de València, Canto i jo ens vam comprar un llibre ple de música. Poemes de Butxaca, de Fina Girbés, il·lustrat amb molta tendresa per Montse Ginesta. Ni Canto ni jo, no el volem guardar a la prestatgeria perquè així el podem escoltar sempre que ens done la gana, que és molt sovint. Un dia una mica, un altre dia un tastet, un altre dia un altre poquet. És un llibre que te'l pots beure tot d'un glop, si tens molta sed; o li pots anar fent xarrupadetes discretes, si no estàs assedegat però estàs cansat i vols que t'alegren la vida.
Diu a la cara B d'aquest llibre tan musical: “Dins d'una butxaca caben coses menudes...” És cert. Caben coses menudes, però, Fina té un vestit ple de colors amb moltes butxaques (que nosaltres li l'hem vist), i tot i que les butxaques del vestit de Fina són butxaques i no sacs, a les de Fina Girbés hi caben (per art de màgia) coses molt grans. El seu llibre ve carregat de felicitat, de senzillesa, de ritme, d'energia, de sons, de sorollets, d'emocions, de somriures, de somnis..., de vida, de molta vida.
Gràcies Fina.

Com l'angèlica

2009-06-12T07:44:00.004+02:00

L'angèlica és un instrument que va desaparèixer. He de reconèixer, però, que abans de llegir-me el llibre de Ramon Guillem, Com l'angèlica, no n'havia sentit parlar mai.

Es veu que era un instrument de corda molt difícil de tocar i que tenia per costum anar a contratemps de la resta de l'orquestra. Segons Guillem la poesia, l'art, és una determinada forma d'angèlica: “Potser l'instrument musical de l'angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins”
És un llibre que, més que un dietari, és un camí de vida: “Perquè les tempestes d'estiu -com tantes d'altres- són només un camí cap a la calma”. Ramon ha bastit un llibre carregat de bellesa, d'art, d'emocions. Com l'angèlica.

Avui és dissabte

2009-06-06T12:12:00.007+02:00

Avui és dissabte i tinc hores la gana per fer un post, un apunt, en condicions, sense presses. Així que la manca de temps no és excusa.
Hi ha qui diu que per mantenir el bloc com cal s'ha d'escriure tots els dies, hi ha qui requesta que amb una vegada a la setmana n'hi ha prou...
Jo me n'adone que potser no sóc un bon mantenidor de bloc. No sóc constant, ni periòdic, ni done notícia de les coses que passen, ni res... No tinc un bloc, tinc un cul de sac i a més foradat.
Aquesta setmana per posar un cas, us haguera pogut ficar al dia de moltes coses:

1. Els diàlegs a tres que va organitzar l'AELC ací a Castelló, amb la participació de Matthew Tree i de Carles Bellver (molt bé els dos, tu; van estar xarrant entre ells amb una naturalitat d'enveja i explicant coses molt interessants sobre l'ofici d'escriure, van saber donar pas al públic en el moment oportú i ens ho vam passar molt bé; i encara ens vam fer una cervesa i vam acabar de buscar camins per arreglar aquest destarifo de país; una vesprada xula).

2. Us haguera pogut informar també que no ha acabat de ploure a La Plana, només quatre gotes, més fang que no una altra cosa, els cotxes s'han quedat tots bruts i emblanquinats, com sol estar el meu habitualment.

3. Us podria haver dit que anit es van lliurar els premis Samaruc (l'enhorabona a Manel Alonso i a Salvador Damià).

4. També us podria haver explicat que estic molt content, però molt, eh?, per la crítica que ha fet J. Ricart al meu llibre “Els pirates no ploren” i que podeu llegir en el darrer número de Lletres Valencianes...
Però, no ho he fet. És que molts dies no tinc ganes d'escriure res. D'altres sí que tinc idees, però me les aguante a dins i decideixo no bolcar-les. El problema és que la majoria de les vegades acabe escrivint el primer que em ve al cap sense cap senderi. Com avui.
Llavors, me n'adone que, segons com, paga la pena no dir res si no tens ganes de dir res, i que es quede el bloc sense emblanquinar, tu! La meua àvia només emblanquinava el mas una vegada a l'any i la casa aguantava perfectament.
No sé si avui tinc alguna cosa a dir... Potser, en tot cas, com que tinc temps i ja m'he posat, us diré que és dissabte i me'n vaig al mercat. La meua filla m'ha demanat arròs al forn. Ja escriuré alguna cosa de pes, un altre dia, tu.
Avui l'arròs té preferència. Ho tinc clar!

Final de temporada amb Gallina

2009-05-29T07:43:00.006+02:00

Hem posat fi a la temporada. A la de promoció dels llibres per les escoles, s'entén. Ara sí que podem dir que hem acabat els “bolos”, les actuacions, les visites d'autor a centres, les animacions lectores..., digueu-ho com vulgueu. Ahir per la vesprada vam fer la darrera. I ho vam fer amb un llibre carregat de marxa i de felicitat per a nosaltres: El rap de la gallina Carolina. I va ser en un centre especial també. És una escola que porta el nom de l'estimat amic i poeta que mai no oblidarem Manel Garcia i Grau.
Una bona manera de posar-hi punt i final a la temporada d'enguany, no? Amb marxa, felicitat i memòria.

Mario Benedetti

2009-05-18T07:47:00.003+02:00

Ha mort Mario Benedetti. No sé si ho va dir exactament així, per això no pose les frases entre cometes, però crec que, pam dalt pam baix, va dir:
Desgraciadamente a los que están en el poder les importa poco la cultura. Nunca se ha hecho una revolución con un poema.
Benedetti tenia raó i les seues paraules valien per a l'Uruguai i per al nostre país, també. Així i tot, no tenim una altra força que la paraula, Mario, i continuarem gastant-la. La teua inclosa, amb el teu permís. Encara que la teua siga paraula d'amor.

Camí d'amor

2009-05-16T09:00:00.003+02:00

Ah! L'amor! Hi ha alguna cosa que faça més belles les persones que l'amor? No! L'amor és el motor, l'acció, el camí de la vida. És tan fort l'amor que tot ho pot, tot! I si no us ho creieu, podeu llegir la darrera novel·la de Francesc Mompó Camí d'amor de Perifèric edicions. Una vertadera història d'amor, sense complexos. No una novel·la rosa, no. Una història d'amor. Punt. Us agrada Jane Austen? Si és així, us agradarà la novel·la de Mompó, segur. També és cert que jo sóc un romàntic de mena, però n'estic ben orgullós de ser-ho. Eh?
Gràcies per aquesta història, Francesc.

llibres i merda

2009-05-10T09:06:00.002+02:00

Ja hem acabat, de moment, els bolos de Sants Jordis. Em queden alguns centres, però la marató forta ja l'hem passada. Molts quilòmetres, moltes escoles, molts xiquets i joves. Sempre és un plaer visitar centres i rebre resposta dels lectors i lectores. Perquè ens ensenyen moltes coses i nosaltres mirem d'incorporar-les a l'ofici d'escriure i de dibuixar (en el cas de Canto, és clar).
Ara que vull fer la crònica, són moltes les imatges que em volten pel cap. Potser, si tinc temps i ganes, us n'aniré explicant alguna. Avui us en relataré una que jo mateix vaig provocar.
Ja sabeu que la llengua no té os i la meua és més flexible que cap de les que conec; que sóc un bocamoll, eu!; que sempre acabe dient la primera cosa que em ve al cap i normalment mai no és la més assenyada. M'explicaré.
Un jove de dotze anys em va preguntar que com em sentia després d'haver acabat un llibre. Fins a ací tot normal. Però jo la vaig cagar!
Li vaig contestar, sense pensar-ho, que era una sensació semblant a una bona cagada. Els mestres em van mirar amb cara de no ho sé dir, i jo em vaig quedar palplantat escoltant les meues paraules com si fóra un altre qui les haguera pronunciades. Vaig voler aclarir-ho, però ja sabeu que la merda quan més la remenes més pudor fa: “Vull dir que... -vaig dir-, és una sensació com de buidor perquè has deixat anar alguna cosa que portaves a dins..., i al temps és una sensació molt plaent, com d'alliberament..., vull dir que em quede molt bé quan escric i ..., xa!”
El jove va dir: “ah!” I jo vaig dir: “no hi ha més preguntes?”
He pensat en aquest cas i pegant-li voltes a la primera eixida que vaig tenir, potser, si quan acabe d'escriure em quede com havent cagat, llavors..., allò que escric és com una merda?
No ho sé! Però, ara ja està dit i per si això no fóra prou, escrit!
Ai, que a gust m'he quedat!
Salut i bon cagar!

Nota: La il.lustració és de Canto Nieto, del llibre: Jaume el gos, i l'humà rabiós.