Al punt de mira, al Posdata

Us adjunte una crítica de la meua darrera novel·la "Al punt de mira" que va aparèixer al suplement Posdata del Levante de divendres passat. Jo crec que si cliqueu sobre la imatge, la podreu llegir.
Vull donar-li les gràcies a Alícia Toledo i fer-vos un aclariment.
Això que ella demana al final de la seua crítica, no ha estat possible perquè, tot i que és una novel·la un poc negra, i un poc agra, i un poc..., no deixa d'estar encabida dins d'una col·lecció de narrativa per a joves i... Per això tinc tan de mirament. Eu, que no sóc tan valent, jo.

Joan Baptista Campos

Hi ha blocs i blocs.
El meu, per exemple, és un com un sac de pataques, on la majoria de vegades guarde pataques, i d'altres aboque el que em ve de gust, però no deixa de ser un sac de pataques. A mi ja em va bé, però hi ha gent que l'ha enllaçat com un bloc de literatura... Tanmateix, si l'heu llegit alguna vegada ja sabeu que de literatura, de literatura, no és, aquest bloc. Ara que cap problema tampoc.
Hi ha uns altres, que, s'han especialitat en la crítica literarària, que és una cosa que a casa nostra fa molta falta.
Hi ha uns altres que comenten notícies...
Però hi ha blocs que, al meu parer, són imprescindibles!
És el cas del que us recomane avui: La garfa dels dies. El que governa l'escriptor del grau de Castelló Joan Baptista Campos.
A mi, amb La garfa dels dies, em passa una cosa curiosa: sempre tinc ganes de fer-li comentaris. La bellesa dels mots amb que va bastint els textos, les imatges plenes de vida que ens regala, la mirada amb que ens fa observar la realitat que ens envolta i que nosaltres no sabem veure, els aforismes tan encertats amb que ens obliga a pensar, la prosa poètica que trena idees d'enginy... Un bloc ple de poesia que mai no em deixa indiferent.
I tinc ganes de contestar-li i de dir-li-ho...

Crec que ho va dir Salinger això de les ganes de telefonar a l'autor i fer-te amic seu quan acabes un llibre que t'agrada... Ja sabeu de què estic parlant, no?
Doncs, això mateix em passa a mi. Tinc ganes de fer comentaris, i obric la finestreta per a fer-los, i comence a escriure a l'espai reservat per a comentar, i mai no els acabe. Ni els envie.
Perquè els meus comentaris mereixen estar ací al meu bloc. Però allí... no els puc deixar (desar).
Per què?, direu. Potser pense que no puc millorar de cap manera els silencis que em provoca la lectura dels seus posts. Us en deixe un de tast ací però us recomane el bloc sencer. Pura literatura!
Fruïu-ne!

Invisibilitat

Herbert George Wells ja va tocar el tema en la seua novel·la: L'home invisible. Més recent i divertit, podeu trobar un conte d'un home que troba la fórmula per fer-se invisible al llibre: Set narracions curtes per una setmana llarga de Joan Andrés Sorribes. Després de la primera pel.lícula l'any 1933 dirigida per James Whale, se n'han fet cinquanta de versions... Jo pensava que tot pertanyia al camp de la ciència ficció, però no. La invisibilitat existeix!
Si voleu trobar la fórmula real per a fer-vos invisibles, allà va la recepta:
Proveu de circular en bici per la ciutat!
O, en tot cas, si no sabeu anar en bicicleta, proveu d'escriure en una llengua minoritzada.

La bici és un plaer

La bici és un plaer. Jo vaig amb la bicicleta a treballar. Ho vaig decidir aquest estiu i des de les vacances que ho estic fent. Visc a uns 10 quilòmetres del lloc de treball i tarde mitja hora d'anar i mitja més de tornar. Això representa una hora al dia d'exercici físic gratuït que em va molt bé. A més, des que vaig amb la bici he descobert olors noves, espais diferents, paisatges que m'havien passat desapercebuts, eixides de sol dignes de fotografiar... M'encanta i us ho recomane.
Ah! I m'han regalat una bicicleta nova preciosa amb la que dóna gust anar a treballar. Així que estic fruint com tant com... (poseu vosaltres la comparança). Eu! Que és un goig.
He tastat de tot: a l'estiu calor, a la tardor fulles seques per tot el carril i olor de bosc (esperava pluja, però no ha pogut ser) i a l'hivern estic passant un poc de fred. De fet avui fa molt de fred, uns tres sota zero, diuen, i només de pensar-ho.... ui!
Però no desistiré! No em sentireu queixar-me. Agafaré la bici tan bon punt acabe d'escriure això i me n'aniré a treballar amb molt de gust.
Potser si m'haguera de queixar d'alguna cosa... ho faria d'alguna gent. Perquè hi ha gent que no saben per a què serveix un carril bici. Jo els diria que no és un lloc per a deixar el camió i descarregar les mercaderies, tampoc no és un lloc per a aparcar, ni és l'espai verd on poden cagar els gossos, ni un bon racó per a fer el botellot i esclafar les botelles de vidre, ni és un dipòsit per a les caixes de cartró, ni... Però no em queixe. Ni de la gent. Ja ho aniran aprenent.
Ara, m'abrigaré bé, per als tres sota zero, i sortejaré tots els obstacles del carril bici, mentre hi haja. I quan s'acabe el carril, m'enfrontaré a les obres del tram que l'han fet desaparèixer i després als perills de la ciutat sense carril i arribaré viu i amb ganes de viure al treball.
La bici un plaer, ja us ho he dit.
Bon dia.

Visita al Grangel Mascarós

Aquesta setmana he anat a L'Alcora, al col·legi Grangel Mascarós. Ha estat una experiència molt especial.
D'una banda perquè els xiquets i les xiquetes s'han llegit un llibre que vaig escriure a quatre mans amb l'amic Vicent Marçà, i parlar del procés de creació de "Moda amb misteri" amb els lectors i lectores, m'ha portat records emotius i agradables.
Però, també ha estat una visita agradable perquè uns altres s'han llegit "Marta i l'encanteri maleït" i encara no tenia molta resposta d'aquest llibre, ja que el vaig estrenar l'any passat. I ha estat bona, eu!, que els ha agradat!
Tots i totes, els xiquets, les xiquetes, les mestres i Javier, el comercial d'Edelvives que m'ha acompanyat, s'han portat molt bé amb mi.
I els volia donar les gràcies

Avui fa un any

Fa un any, vaig tenir la sensació que el terratrèmol no havia respectat res, que s'havia carregat fins i tot el poder d'aquell país. Ens van voler impressionar ensenyant-nos que havia caigut la casa del govern, ja veus tu, amb tanta destrucció com hi havia! A mi em va afectar veure tanta gent viva sense saber on anar, ni què fer, ni a qui buscar... I les imatges d'un cementeri. Vaig veure moltes tombes intactes, sense ni tan sols un clavill. Em va sobtar que s'hagueren construït les cases dels morts a prova de terratrèmols, però no les dels vius, que semblaven nínxols enderrocats.
Fa un any, la televisió ens mostrà imatges. Si ens creiem el que ens ensenyen, poc ha canviat en un any aquell país. Si de cas les tombes, que ja no estaran intactes, tampoc.
Perquè fa una any i els morts continuen vius a Haití. I jo tinc ràbia.
Però, bon dia!