26 de març 2009
El causant
14 de març 2009
Un dia redó
Ahir va ser un dia redó. Hi ha coses que no us explicaré, però.
Només heu de saber que vam estar a una escola, la Pius XII de Vila-real, que ens van tractar de meravella unes persones de sisè curs que s'havien llegit “Thora i l'anell de la Sort” i que ens van fer una bateria de preguntes ben interessants, que ja els agradaria a molts periodistes.
Després, encara vam fer una passejada per Vila-real, tot contemplant la seua nova plaça major, em reserve, però, l'opinió envers el gust estètic de qui l'ha dissenyada.
I encara vam fer un café amb Gabi, un amic que feia anys que no vèiem i que ens va explicar com és la vida d'un reporter en un país en guerra i moltes altres coses que no ve al cas exposar.
I encara vam passar per la secció infantil de la Biblioteca Pública de Vila-real i vam fruir amb les meravelles de novetats que hi tenen.
I encara ens vam poder omplir de goig amb la Presentació Mundial (com va dir l'autor) del Músic del Bulevard Rossini, feta amb un mestratge exquisit entre la periodista Anna Artero i l'autor mateix, l'amic Vicent Usó.
I encara, amb aquell regust literari, vam sopar amb els amics un fricandó per a xuplar-se els dits que va fer Asun, l'amfitriona. I ens va donar la recepta, amb secret inclòs.
I avui comencen les festes a Castelló, el poble que m'acull des de fa tants anys i que considere meu. Va ser o no, un dia redó, eh?
Ah! per cert, El Músic del Bulevard Rossini, el llibre de Vicent Usó que Anna Artero va presentar ahir, sona així:
Només heu de saber que vam estar a una escola, la Pius XII de Vila-real, que ens van tractar de meravella unes persones de sisè curs que s'havien llegit “Thora i l'anell de la Sort” i que ens van fer una bateria de preguntes ben interessants, que ja els agradaria a molts periodistes.
Després, encara vam fer una passejada per Vila-real, tot contemplant la seua nova plaça major, em reserve, però, l'opinió envers el gust estètic de qui l'ha dissenyada.
I encara vam fer un café amb Gabi, un amic que feia anys que no vèiem i que ens va explicar com és la vida d'un reporter en un país en guerra i moltes altres coses que no ve al cas exposar.
I encara vam passar per la secció infantil de la Biblioteca Pública de Vila-real i vam fruir amb les meravelles de novetats que hi tenen.
I encara ens vam poder omplir de goig amb la Presentació Mundial (com va dir l'autor) del Músic del Bulevard Rossini, feta amb un mestratge exquisit entre la periodista Anna Artero i l'autor mateix, l'amic Vicent Usó.
I encara, amb aquell regust literari, vam sopar amb els amics un fricandó per a xuplar-se els dits que va fer Asun, l'amfitriona. I ens va donar la recepta, amb secret inclòs.
I avui comencen les festes a Castelló, el poble que m'acull des de fa tants anys i que considere meu. Va ser o no, un dia redó, eh?
Ah! per cert, El Músic del Bulevard Rossini, el llibre de Vicent Usó que Anna Artero va presentar ahir, sona així:
13 de març 2009
El músic del bulevard Rossini
M'acabe de llegir El músic del bulevard Rossini de Vicent Usó, finalista del premi Sant Jordi de 2009. Comença d'aquesta manera:
“Al final de la vesprada, el músic ambulant del bulevard Rossini copsarà per fi la immensa magnitud del seu error. Fa uns minuts que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l'ímpetu de les converses als cafés i que sumeix els vianants en un sopor malenconiós".
És una novel·la que plou i fa ploure el cos i l'ànima. És una història tendra i nostàlgica, narrada a ritme de mascletada carregada amb l'emoció de l'amor i la força de la denuncia de la injustícia social. S'ha de llegir amb els sis sentits: Sis, perquè son ben presents els cinc que coneixem, i un altre que mou l'ànima i el cos i que, com haureu comprovat, és present des de la primera paraula.
Es presentarà aquesta vesprada a la llibreria Ausiàs March de Vila-real, a les 19,30 hores.
“Al final de la vesprada, el músic ambulant del bulevard Rossini copsarà per fi la immensa magnitud del seu error. Fa uns minuts que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l'ímpetu de les converses als cafés i que sumeix els vianants en un sopor malenconiós".
És una novel·la que plou i fa ploure el cos i l'ànima. És una història tendra i nostàlgica, narrada a ritme de mascletada carregada amb l'emoció de l'amor i la força de la denuncia de la injustícia social. S'ha de llegir amb els sis sentits: Sis, perquè son ben presents els cinc que coneixem, i un altre que mou l'ànima i el cos i que, com haureu comprovat, és present des de la primera paraula.
Es presentarà aquesta vesprada a la llibreria Ausiàs March de Vila-real, a les 19,30 hores.
12 de març 2009
La natura és dona
Diumenge passat, dia 8 de març, Canto, Alba i jo, vam anar a buscar espàrrecs, tan masculins, ells!
La veritat és que encara estan escassos per l'Alt Maestrat, i en vam trobar pocs. Per a fer una truita i prou.
Ara que, en lloc dels espàrrecs, la natura ens va oferir un munt de violetes.
Moltes violetes, tan morades, elles!
Això em fa pensar que la natura és dona, i feminista! I que, el dia 8 de març, és el que tocava trobar, violetes i no espàrrecs.
La veritat és que encara estan escassos per l'Alt Maestrat, i en vam trobar pocs. Per a fer una truita i prou.
Ara que, en lloc dels espàrrecs, la natura ens va oferir un munt de violetes.
Moltes violetes, tan morades, elles!
Això em fa pensar que la natura és dona, i feminista! I que, el dia 8 de març, és el que tocava trobar, violetes i no espàrrecs.
Així que en vaig collir unes poques i li les vaig regalar a la meua filla.
Quina sort!
Quina sort!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)